diumenge, 22 de maig del 2011

Última nit a Xile

Quarts de dues. Se sent gent cridar, passen cotxes i micros pel carrer. Poquets a aquestes hores, però sempre se'n veu passar algun des d'aquí.

La veritat és que no sé ben bé què escriure... és l'última nit que passo en aquesta ciutat, i encara no estic feta a la idea que demà marxo. Igual que quan vaig venir no era conscient de què representava iniciar tota aquesta aventura, ara no sóc gens conscient de què representa acabar-la.

I la veritat és que se'm fa difícil saber fins i tot què sento al respecte... tristesa? La veritat és que sí, bastanta. Em sap molt greu deixar aquesta terra que ha estat tan acollidora. Sap greu no seguir vivint la dinàmica d'aquesta ciutat boja. No tornar a passejar per aquests carrers estranys i amples, que al final s'han acabat convertint una mica en casa meva. I per sobre de tot, em sap molt greu deixar aquí tanta gent fantàstica, que ha valgut tant la pena conèixer.

I si penso en tot això, també es barreja l'alegria. Alegria perquè he conegut un país increïble, ple de paisatges espectaculars i de gent encantadora, un país ple de contrastos. I alegria perquè la meva vida s'ha creuat amb la vida d'altres persones que no hagués conegut de cap altra manera. I algunes d'aquestes persones han esdevingut molt i molt importants.

És estrany explicar amb paraules què representa haver viscut aquesta història. Ha estat intensa i bonica, i, tot sigui dit, massa curta. Només puc donar les gràcies a tota la gent que n'ha format part, i que ha posat el seu granet de sorra perquè fos tan genial. A la gent que s'ha quedat a casa, per seguir donant suport malgrat la distància. A la Maria, perquè ha estat una gran companya amb qui compartir tota aquesta aventura, i ha fet que fos molt fàcil i divertit viure-la amb ella. Al Marc i l'Amparo perquè sempre s'han portat super bé amb nosaltres sense conèixe'ns quasi de res, i han fet que ens sentíssim com a casa en tot moment (i de fet, això ja és com casa meva). Si no fos per ells la nostra estada aquí no hauria tingut res a veure amb el que ha estat, i segurament no ens estimaríem tot això com ens ho estimem. També ha estat genial conèixer el Marc, l'Anna i la Inés. Amb ells he passat estones molt bones, i sobretot he rigut molt. I podria estar així tota la nit, perquè durant quatre mesos han passat moltes persones per la meva vida... Però tampoc és plan d'anar seguint la llista perquè em podria deixar algú... Així que gràcies a tothom qui ha tingut alguna cosa a veure en tot això, perquè entre tots han aconseguit que l'aventura valgués molt la pena!




Segueixen passant cotxes pel carrer. I seguiran passant demà al matí, i sobretot quan comenci la setmana. Dia i nit, sense parar. Aquesta ciutat no descansa mai. L'única diferència és que a partir de demà no hi seré jo al mig de tot, per mirar-ho des del sofà de casa meva. Però sé que quan tanqui els ulls me'n recordaré d'aquesta imatge perfectament, que quedarà ben guadada dins del meu cap, amb tota la resta de gent, d'emocions i de paisatges. Perquè un trosset de Xile me'l emporto amb mi cap a Igualada. Ben guardadet.

dissabte, 14 de maig del 2011

Patagonia sin represas!!!

Divendres 13 de maig. Vaig cap a casa l'Amparo, tard com sempre. I quan arribo està sola, totes les amigues que ens havíem de trobar arribem tard. Després d'una estona de xerrar sobre coses varies i especialement sobre com es presenta la manifestació d'aquesta tarda, arriben totes i podem marxar.

Baixem al carrer, ens repartim talls de llimona, i ens dirigim a plaça Itàlia. Anem a la manifestació contra el projecte de HidroAysén, un megaprojecte que pretén construir represes a la Patagònia xilena, destruint un ecosistema espectacular que pertany a tots els xilens i xilenes, a canvi de que els quatre o cinc que tenen el poder continuint augmentant la seva riquesa.

El carrer és ple de gent, com sempre. Però avui molta gent camina en la mateixa direcció. Hi ha molta policia, a cada cantonada. Com més avancem més pacos hi ha, protegits amb cascs, i proteccions a tot el cos (braços, cames, genolls, peus... semblen robocops!!). Tots en fila, al costat dels camions blindats. La veritat és que fa bastanta impressió.

Quan estem a punt d'arribar a plaça Itàlia ens trobem la manifestació que comença a baixar. Ens posem per allà al mig i anem caminant tranquil·lament, entre crits i pancartes. Molta gent jove, sí. Però també molta gent gran, avis, i molta canalla amb els seus pares. La marxa transcorre totalment pacífica i festiva, molts grups toquen instruments, la gent balla. A l'alçada del GAM ens quedem aturats. Els guanacos, que és com la gent anomena els carros que llancen l'aigua, es posen davant la gent i no deixen avançar. Amb les noies intentem arribar a Lastarria, per tenir alguna sortida a prop si els pacos entren en acció. Però no hi podem arribar, està tallat. Tots els carrers que donen a Alameda estan tallats. Els pacos han acorralat la marxa per davant i per darrere, i esperen la gent a totes les possibles sortides.

Tot i els guanacos, la gent es queda tranquila, ballant i protestant en contra d'aquest projecte que no portarà res de bo al poble xilè. Ens trobem amb el Marc, i estem per allà al mig durant una bona estona. Potser en total estem aturats mitja hora ben bona, fent-nos sentir. Pels balcons hi ha gent cridant i picant amb caceroles. És emocionant veure tanta gent unida manifestant-se per defensar la seva terra.

Al final, els guanacos comencen a ruixar la gent. Tothom crida i protesta, però tothom es queda al lloc. Al cap d'una mica, veient que la gent no marxa, comencen a volar les lacrimògenes. Llavors sí que la gent comença a marxar, primer caminant, després corrent. Veiem com vuit o nou policies s'amaguen en un raconet d'una placeta, esperant per repartir quan la gent marxi cap allà. 

Entre tot el merder de gent corrent ens separem,  l'Amparo es queda amb el Marc no sé ben bé a on, i jo marxo amb dues de les noies. Soroll de sirenes, la gent cridant, l'espetec de lacrimògenes sonant per tot arreu. Veig com un cotxe de policia persegueix un grup de manifestants que intentaven sortir per un carrer, quasi atropellant-los. Seguim corrent entre la gentada, però clar, els zorrillos (els carros que tiren les lacrimògenes) corren més i ens avancen. Tot ple d'aquest gas que se't fica al coll i no et deixa veure res. Queixalant la llimona, que diuen que va bé contra el gas, i amb el mocador a la cara, seguim corrent intentant respirar el mínim possible. Sembla que siguem terroristes i que haguem fet alguna cosa greu. Fins i tot quan ja som lluny, quan ja es veu perfectament que la gent marxa, els zorrillos segueixen ruixant amb gas, i tirant-nos bombes d'aquestes als peus. Són uns cabrons.

Intentem entrar en algun bar, però tots tenen la porta tancada. Al final ens podem colar en una farmàcia i recuperar-nos una mica. Parlem amb el Marc i decidim trobar-nos en el bar on ells s'han refugiat. Sortim al carrer, i entre tota la gentada i tots els cotxes avancem i ens trobem en un parc. Ens acomiadem de les noies i amb el Marc i l'Amparo decidim quina és la ruta alternativa per on passem, perquè per arribar a casa hem de travessar tot el merder.

Pel camí veiem barricades, i tornem a patir els efectes de les lacrimògenes, aquesta vegada sense llimona, perquè li havíem donat tota a una nena que s'estava ofegant. Molt merder de cotxes i de gent, de fum i de sirenes. 

Anem a sopar al paseo Ahumada, i veiem que pel carrer hi ha un munt de gent i molta policia, sobretot a la zona de la Moneda. Però suposem que són només uns quants, i decidim marxar cap a casa.

I quina sorpresa, quan arribem a casa i mirem per internet, ens assabentem que trenta mil persones han arribat a la Moneda!! Nosaltres, els set mil que estavem aturats davant del GAM, només érem la cua de la manifestació! I clar, trenta mil persones és el que diuen els mitjans i la policia, així que probablement deviem ser més! El més trist és que mirant la premsa l'únic que s'explica són els aldarulls, els detinguts i els ferits. No s'explica que qui va començar amb el merder va ser la policia, i que la gent marxava super tranquil·la.

El que compta és que érem molts els qui vam sortir al carrer per defensar un espai tan fantàstic com és la Patagònia, sense importar l'edat, el sexe, la classe o l'orígen. I que, malgrat tota la repressió, ens vam fer sentir.

diumenge, 8 de maig del 2011

Sembla que això es va acabant...

Dues setmanes. Aquest és el temps que ens queda per acabar d'exprimir Xile fins l'última gota.

Poquíssim.

La veritat és que últimament estem fent moltes coses i això, sumat a la mandra, fa que tingui el bloc molt abandonat... però bé, així resumidament diré que les pràctiques van força bé, ja està tot dominadíssim. Ja només queden quatre dies d'unes nou setmanes que semblaven molt llargues al principi. Doncs ja n'han passat vuit i només en queda una. Una setmana amb la presentació clínica dels ous davant de tot déu... però bueno... paciència... jejeje!

També hem estat voltant més per Santiago, que no s'acaba mai...i per Xile, que això sí que no t'ho acabes!!! Hem anat a una de les cases de Pablo Neruda, que quina enveja de casa tot sigui dit!!! Hem sortit de festa, hem comprat moltes coses, hem passejat amunt i avall, hem fet sopars de puta mare... i no sé, anem passant el temps en aquest lloc tan bonic però que ja comença a ser bastant fred! L'única cosa dolenta, el fred....

La veritat és que no tinc gens de ganes de marxar... bé, una mica de ganes sí, que hi ha molta gent que tinc ganes de veure i de conèixer. Però aquests mesos han estat tan fantàstics, que sap greu que ara que ja ens sentim com a casa nostra i que ja ens hem fet nostra la ciutat, precisament ara haguem de marxar...

Aquestes dues setmanes prometo que seran intenses. Sóc molt conscient de la sort que tinc d'haver conegut tot això, i penso aprofitar-ho fins a l'últim dia. Serà dur el final, però haurà valgut la pena.

dilluns, 25 d’abril del 2011

Cap de setmana al Valle del Elqui

Els xilens són gent estranya... viuen cap per avall, tenen les estacions del revés i quasi mai fan vacances! Per posar un exemple, la setmana santa. Tooooooooooooot el dia fan misses i en parlen per la ràdio, però només fan tres dies de festa: divendres, dissabte i diumenge!

Així que com que no tenen gaires festius hem aprofitat aquest per marxar de Santiago i veure una mica més d'aquest país que no s'acaba mai!

Dijous a la tarda ens vam trobar amb el Marc i l'Anna, vam carregar-ho tot a la seva carreta súper-molona i vam enfilar cap a Coquimbo, a uns 500 quilòmetres cap al nord. Després de moooolta estona de viatge, de riure de les senyores que espanten mosques a la vora de la carretera i de posar el peu a la font, vam arribar al nostre meravellós hostal de Coquimbo, regentat pel Chanquete ressucitat! Ell ens va indicar on estava ca la Maria, però com que estava tancat vam anar a sopar a un altre lloc que no recordo com es deia... ens vam fotre un lomo a lo pobre exageradament abundant...

L'endemà ens vam llevar, i després d'esmorzar vam anar en direcció a Vicuña, on havíem de passar les dues nits següents. Una estoneta de camí al costat del Pacífic i una estoneta al mig del desert! Abans d'arribar a Vicuña, però, ens vam aturar a Punta Choros, un poblet costaner molt petit, on et portaven a fer un tour per unes illes que són reserva natural. Vam anar en llanxa molta estona (ningú es va marejar) i primer de tot vam anar a buscar els dofins. De fet van ser ells els que van venir a trobar-nos, i es van posar a saltar i a nedar a tocar de la barca. Mai havia vist dofins tan a prop! Ni al zoo!!! També vam veure una colònia de llops marins com déu mana, que nedaven i prenien el sol entre les roques. Vam veure llúdrigues, ocells molt rars i bonics, i pingüins!! Sí, pingüins una altra vegada, però en aquesta ocasió vivien en una illa deserta i plena de cactus! Tota la vida relacionant els cactus amb una calor que flipes, i els pingüins amb un fred que t'hi cagues, i ara resulta que es poden barrejar! Madre mía... cómo está la vidaaa!!!!

També vam anar a una altra illa on vam poder passejar molta estona i veure més plantes i animals. I després de tot plegat, vam tornar a Punta Choros a dinar una empanada a la plaça del poble! L'excursió va valer molt la pena, i amb l'estómac ple ja ho teníem tot per poder continuar amb el nostre viatge!

La següent parada ja va ser a Vicuña, al Valle del Elqui. És molt curiós, perquè després de molta estona de veure només desert i cactus, i muntanyes i cactus, i més pedrots i més cactus apareix de cop i volta una vall super verda i super fèrtil, plena d'arbres i de vinyes. Realment impressionant el contrast!

Vam anar a l'hostal Donde Rita, la casa d'una senyora alemanya molt simpàtica, que tenia piscina i tot!! Vam deixar-ho tot i la dona ens va estar explicant què podiem fer i on podíem anar. Així que després d'estar observant com dos colibrís es perseguien pel jardí, vam anar a donar un voltet pel poble i vam anar a sopar.

El sopar de divendres va ser d'aquells que passen a la posteritat. Vam menjar uns entrepans gegants i boníssims... però la gràcia verdadera va ser el pisco sour que ens van portar abans, que va fer efecte molt ràpidament, i més en la Maria, que no beu mai! La tia a sobre li va demanar un xupito de pisco a la cambrera, i aquesta ens va portar mig got de tubo ple de pisco fins la meitat! Allò no hi havia qui s'ho fotés!!! Però bé, entre el pisco sour i el pisco de després vam passar la resta de la nit molt divertits, buscant plàtans per fer un milkshake per la Maria! jajaja!! Es va posar tan pesada que en una geladeria li van anar a buscar quatre plàtans expressament per ella (que estaven més passats que l'hòstia), i la tia de propina els va donar dos mil pesos!!! Es van quedar flipant!! Però nosaltres vam riure molt, va ser una nit molt divertida! (i al final els plàtans van acabar a les escombraries...)

L'endemà al matí, després d'una bona dormida, ens vam llevar i quasi que caiem de cul a terra!! La taula estava completament plena de menjar!! Pa, formatge, embotits, mantega, mermelades, pastissos, ous durs, cereals, fruites, sucs, tè, cafè... hi havia de tot!!! La seyora Rita és una mega crack dels esmorzars, la tia! Quina passada! I a més teníem un mini-ou de pasqua cada un! Però no vam poder esmorzar fins al cap d'una estona de llevar-nos, perquè el Marc no hi era... i no hi era, i no hi era, fins que va aparèixer amb una rosa per cada una!! A l'Anna n'hi va portar més (lògicament) però la Maria i jo vam tenir dues roses ben maques, que ens van fer molta il·lusió!! Així que va ser una diada de Sant Jordi amb rosa i tot, malgrat la distància!

Amb la panxa plena vam anar cap al museu de la Gabriela Mistral, premi Nobel de literatura que va néixer a Vicuña i que aquí va començar a escriure i a fer de profe. Una dona molt interessant que va fer un munt de coses!

Quan ja estàvem culturitzats vam dirigir-nos a la pisquera Los Nichos, que en principi és el primer lloc on es va començar a fabricar pisco (tot i que els peruans també se l'atribueixen i no sé sap ben bé qui el va inventar...). La visita a la pisquera va ser molt interessant, és una empresa familiar molt petita que produeix només unes dotze mil ampolles l'any (quan una empresa gran en produeix disset mil al dia!). Ens van ensenyar com és tot el procés de producció, van explicar-nos la història de la casa (que és molt curiosa, amb fantasmes i tot!) i després vam fer tastet de dos piscos diferents i d'un vi dolç bastant bonet! Vam comprar pisco també per portar cap a casa, i així podreu comprovar com de ràpid arriba a torrar!! jejeje!

Quan vam marxar de la pisquera vam anar a donar un volt per aquells indrets, i vam dinar a la casa d'una dona que tenia un cartell on posava que feia empanades. Així que vam dinar al seu "jardí", que de fet era un trosset petit de pati davant del riu i de la pell de dues cabres penjades d'un cordill. Unes empanades boníssimes, i un frankfurt amb palta boníssim també!

Ja teníem forces per continuar amb la nostra visita pel Valle del Elqui. Vam estar tota la tarda voltant amunt i avall, per poblets i camins de sorra, entre vinyes i cactus tota l'estona. Després d'un milkshake de litre que ens vam fotre cadascun, vam tornar cap a l'hostal a descansar i agafar forces per la nit. Vam jugar al monopoly, i vam sopar ràpid en un banc de la plaza de armas plats preparats que vam comprar al supermercat i que ens van escalfar molt amablement (i que per ser plats de súper estaven molt i molt bons!). I per què vam sopar tan ràpid? Doncs perquè a la nit anavem a l'observatori Mamalluca!

Resulta que el Valle del Elqui (i suposo que altres parts de Xile també) és el lloc on millor es veuen els estels de tot l'hemisferi sud. Però no tan sols de l'hemisferi sud, sinó que resulta que també està reconegut com el lloc on millor es veuen de tot el món!!! Així que no ens podíem perdre l'oportunitat de contemplar ben contemplat aquest espectacle que ja des del cotxe era realment impressionant!

A Mamalluca primer ens van fer una mica d'introducció sobre què anàvem a veure i sobre l'astronomia que tenien la cultura incaica i tal i qual. Va ser bastant interessant. El millor, però, va ser quan vam pujar al terrat i vam poder veure totes les constel·lacions que ens havien ensenyat (que són diferents de les que veiem a Catalunya, clar...). Va ser espectacular! No hi havia lluna i es veien tants i tants estels que no es poden imaginar, i la via làctia ben brillant i clara. Una passada. Vam estar mirant amb un telescopi gegant estrelles, nebuloses, una estrella que s'està a punt de morir i fins i tot Saturn, amb l'anell i dues de les seves llunes. I un munt d'estels fugaços. Realment va valer moltíssim la pena! Una passada que pugui haver-hi tants i tants estels! Si quasi qui hi havia més estels que espais negres!!

Vam anar a dormir bastant flipats, i avui ens hem tornat a despertar amb un grandíssim esmorzar esperant-nos! Ens l'hem cruspit i després hem anat tirant xino-xano cap avall, direcció a Santiago perque no se'ns fes tan pesat el trajecte. Aquesta vegada hem passat pel mig del desert, i darrere la camioneta! Ha seigut molt divertit, i hem acabat plenes de sorra i de pols, però som unes flipades i hem rigut bastant!

Hem dinat empanades per tercer dia consecutiu, aquesta vegada al costat de l'autopista. Però eren molt bones també! Hem seguit baixant i baixant, durant llaaaaargues hores, parant també per veure molins de vent i l'oceà que estava molt feréstec avui. Ens hem entretingut cantant, fent coreografies i comunicant-nos de diverses maneres amb els cotxes del costat, ja que la caravana per entrar a Santiago era considerable i al final tots ens coneixíem! Ha estat un viatge llarg, però divertit!

I res, hem arribat a casa i ara a descansar, que demà comença la primera de les tres últimes setmanes de pràctiques que ens queden! D'aquí un mes a aquestes hores ja serem a casa! Increïble però cert!!!

diumenge, 17 d’abril del 2011

Dissabte al centre català!

Ahir va ser un GRAN dia! Per primera vegada vam anar al centre català de Santiago, per veure el Mandril-Barça. 

Ens vam trobar d'horeta amb el Marc, i vam pillar el metro fins al barri de Providencia, que és on es troba també el De la ostia. Vam arribar allà i oooooohhh!! Estava ple d'embotits!!!!! OOOOHHHH SÍIIIII!!!! Hi havia fuet, botifarra blanca, xoriço, cap de senglar, sobrassada, pernil... allò era el paradís!! Resulta que hi ha un parell de berguedans que estan muntant una empresa i es fabriquen ells els embotits... jo pq no em quedo gaire temps més, però sinó tenen el negoci assegurat!!!

Vam estar ajudant una miqueta, preparant plats, tallant pa (moooolt pa)... i després ens vam fotre fins al cul de menjar! Quasi que em queien les llàgrimes... va ser brutal! jajaja! Fa gràcia emocionar-se tant per dinar pa amb embotit, però després de tres mesos... el cos ho demanava a crits!! Mare meva, com vam menjar! Era tot boníssimm!!!!!

I res, després vam anar a fer un cafetó i llavors al centre català una altra vegada, a agafar lloc per veure el futbol! Va costar, però al final vam agafar un parell de cadires a primera fila!! I la resta doncs suposo que més o menys com tothom que veiés el barça... però si ho voleu veure amb els vostres propis ulls, mireu aquest vídeo de la televisó xilena!!

Alee doncs!! Que sapigueu tots que ara que ja tenim embotits ja estem totalment adaptades a les Amèriques i que no tenim cap ganes de tornar!! jejeje!



(Bueno... una miqueta de ganes sí... però molt molt molt poquetes...)

diumenge, 10 d’abril del 2011

Comiat des de la distància

Aquesta nit està sent una mica trista... aquesta nit per primera vegada, preferiria estar a dotze mil quilòmetres de Santiago, en un baret que hi ha a Igualada... i mira que aquí hi estic de puta mare, i tot està anant millor del que em pensava... però aquest bar és un bar molt especial, i a aquestes hores s'hi està vivint l'última festa de totes.

L'última festa... i jo no hi sóc.

L'envelat ha estat un lloc molt important per a mi. És cert que podria haver donat molt més del que ha donat de sí, hi podríem haver fet moltes més activitats que teníem pensades, que molta gent tenia pensades, però no les hem fet. No les hem fet per falta de diners, per falta de coordinació, per falta de ganes massa vegades, o de vegades només les hem deixat per més endavant. Tan endavant que ja no es faran...

Però malgrat això, ha estat un lloc on han passat moltes coses importants. Per mi ha estat un lloc on he conegut molta gent. Molta gent amb qui hem compartit llargues nits de festa, de cançons, de xupitos i de converses. Molta gent que no hagués conegut en altres circumstàncies i que per sort he conegut. Gent de tot arreu que ens ha rebut a casa seva quan hi hem anat. També per sort, poca gent (tot i així, massa) que semblaven bona gent, i després ha resultat que no eren tan amics com volien semblar. Però per sobre de tot, he conegut molta gent que val la pena, molta gent que val moltíssim com a persona, molta gent que lluita cada dia per tot allò que creu.
I també alguna gent que m'estimo moltíssim i que ha esdevingut molt i molt important per a mi.

Ha estat un lloc on també he après moltes coses. Encara me'n recordo la primera canya que vaig servir, me'n recordo perfectament, i la cara de qui li vaig servir encara més. El que més recordo és que quan li vaig donar (tres quartes parts del got eren espuma...) em va dir "aquestes són les millors!". Així doncs he après a tirar canyes, a conèixer la vida i miracles de les begudes de la terra, a aguantar gent beguda a altes hores de la nit quan només tens ganes de fotre el camp, a jugar al futbolet, a valorar els amics que tinc... i a moltes coses més que no tenia ni idea que podria aprendre treballant darrere una barra...

També és cert que per culpa d'aquest bar m'he perdut moltes coses. M'he perdut concerts, sopars, caps de setmana, vacances... però tot i això, quan miro enrere estic convençuda que ha valgut la pena.

Perquè tot i perdre'm moltes coses, n'he viscut encara més. Nits de festa amb la reixa abaixada i la meitat de la gent cantant el Musculman dalt d'una cadira o amb un got al cap... conferències de gent que lluita al nostre país i fora d'ell... vespres de futbol que moltes vegades han acabat sent molt emocionants... sopars amb la posterior partida al savi... nits de concerts i de garrotins... balls damunt de les neveres, que a la barra no s'hi cabia... tupper sex molt divertits i instructius... nits de poesia... carnestoltes variats... nits de reis, amb el bar tot ple de plomes de colors (i el terra ben ple de caramels)... castanyades amb concert inclòs.... caps d'any de la quadrilla... festes majors, que no donavem a l'abast a servir cerveses... partides a un futbolet una mica peculiar... nits de singstar fins que ha sortit el sol... nits de cançons a cau d'orella i de petons d'amagat (i no tant d'amagat més endavant)... nits de festa que s'han allargat fins al matí... nits de reunions per intentar millorar una mica el lloc on vivim i tot el que fem... reivindicacions i lluites que han fet que el somni i els desitjos de molta gent cada vegada siguin més a prop...

Em sap molt de greu no ser aquesta nit a l'envelat. Ha estat un lloc molt important per mi, i de debò que em sap molt de greu no poder-me'n acomiadar. No poder viure per última vegada totes les cançons que s'hi estan cantant, tots els somriures que segur que hi ha, tots els balls que s'hi estan ballant, les cerveses i els cubates que s'estan bevent, els gots que s'estan trencant, les mirades, les abraçades, els records i les emocions... no veure més el mural de la paret, les ampolles col·locades i tota aquesta gent tan increïble junta en aquest lloc que tan m'estimo. I em sap molt de greu no estar al costat del Xavi aquesta nit, ja que si he pogut viure tot això de fet ha estat gràcies a que una nit a la Sala ell havia begut potser un xic massa, i no se li va acudir res més que proposar-me (a mi, que quasi que ni em coneixia!) que fos la cambrera del seu nou bar.

Si no hagués estat per això segur que jo ara no seria qui sóc, ni sabria el que sé, ni hauria viscut un munt de coses que he viscut i que han valgut molt la pena. I possiblement, si no hagués estat per aquesta proposta esbojarrada ara no l'estimaria tant ni el tindria a l'altra banda de l'oceà donant-me suport sempre que em cal.

Es farà estrany tornar a Igualada després de tot el que estic vivint aquí. Però encara serà més estrany passar pel carrer Òdena i veure sempre la reixa abaixada, sense saber com ha quedat per dins, ni trobar-me la mateixa gent al lloc de sempre...

És cert que avui és una nit trista, i sé que no només per mi... però estic segura que quan pensem en el bar, ens en recordarem de tots els moments bons que hi hem viscut i de totes les anècdotes que hem compartit tots plegats...

Així que moltes gràcies a tothom que ha format part d'aquesta història, curta però molt bonica. Moltes gràcies Xavi per deixar-me formar part del teu projecte, per compartir la il·lusió que hi has posat, i per tota la resta que ja saps.

Ara, a mirar endavant i a seguir gaudint de totes les nits que vindran. Perquè junts ens trobarem en moltes nits de festa i de lluita, i junts també viurem moltes coses que seran molt importants.

divendres, 8 d’abril del 2011

Mandra...

La veritat és que em fa molta mandra escriure al blog... però ho faré perquè no se'm queixin des d'Igualada...

Aquesta setmana (la quarta de pràctiques) ja he començat en sèrio a fer coses! Que consti que ja vaig dir q no estaven gaire ben organitzades, ja que mai havien tingut alumnes en pràctica a la part infanto-juvenil...

Hem fet rondes a la planta de pediatria, amb els metges i tal, per veure a quins nens de l'hospital els podem fer teràpia... així que els dilluns a la tarda anirem allà i estarem amb els nens i les famílies, que en casos tan greus els canvia la vida completament...

També havia de començar a tractar nens, però els dos que tenia van canviar l'hora per la setmana que ve... així que encara ho tinc pendent!

I els dijous al matí he començat a fer classes als alumnes de primer de fonoaudiologia (és a dir, logopèdia). Sí, sí! Ara resulta que sóc profe universitària! XD La veritat és que es van comportar prou bé, van flipar bastant veient que els donava jo la classe... fa gràcia perquè la meitat de la gent té la meva edat, o són fins i tot més grans! Però bé, pensava que seria pitjor! A més és una classe molt pràctica, no he d'estar tota l'estona xerrant, i això ja és molt... estic aprenent un munt sobre teories de la comunicació! jejeje!

I no sé, la resta tot va molt bé! Anem voltant amunt i avall i veient cosetes (i sobretot comprant cosetes... massa cosetes...) i ja estem totalment adaptades a la vida santiaguina... així que serà dur tornar a Igualada! Però bé, per això encara ens falta!!

I ale!