diumenge, 27 de març del 2011

Pas de l'equador

Ahir va fer 59 dies que vam començar la nostra aventura. I ahir faltaven 59 dies per tornar a casa i explicar-ne els detalls a tothom qui vulgui (i tingui paciència per aguantar-me el rotllo, clar... jejeje!)

Per tant, avui ja en portem 60 aquí, i en falten 58 per tornar. Ja hem passat la meitat del camí.

I la veritat és que em sap greu, perque de moment està sent tot tan fantàstic, tan perfecte que està superant totes les expectatives que durant molt de temps m'havia imaginat. I sap greu que falti menys perquè s'acabi.

Tot i això, no em quedaré amb aquesta idea, enyorant el que encara ha d'arribar. Fins ara he après coses cada dia, i durant tots els dies que queden seguiré exprimint aquesta experiència al màxim, perquè està valent moltíssim la pena!!

I sé que és estrany dir-ho, però no tinc ganes de tornar. Potser sense skype, sense facebook i sense tantes mandangues seria tot més dur. Però és que estic tant bé aquí que encara no sé què és enyorar-me...

Però bé, suposo que això és una bona senyal, no?

divendres, 25 de març del 2011

Nit trista de separacions...

Semblava que tot anava bé, que tot era fantàstic. Però ja ho diuen que no tot pot ser sempre perfecte... Tantes coses bones per força havien de compensar-se amb alguna cosa dolenta...

Després de quasi dos mesos de voltar per aquest país, ha arribat el dia que ens temíem. Juntes hem passat moltes aventures, hem conegut moltes coses, molta gent i molt indrets. Tot fabulós. Hem compartit matins al sol, tardes de piscina, nits de pel·lícula, dinars, sopars, esmorzars, berenars, passejades, viatges, rialles... I hem compartit moltes nits, una al costat de l'altra. 

Però això ja s'ha acabat... totes aquestes nits fantàstiques no es tornaran a repetir. Ens han tret el nostre llit de matrimoni! I ens l'han canviat per dos matalassos individuals i insípids, distants i freds.

Qui em destaparà a mitja nit araa?? Qui em tirarà els coixins pel damunt?? Qui em despertarà a mitja nit perquè no para de moure's i de parlar en veu alta?? Eeeh?? Qui?? Quiiii?????!!

La resposta és clara i contundent: ningú. Perquè ara ja no dormim juntes. Ara cadascú dorm el seu llit, en el noster pis de 40 metres quadrats... Sabíem que arribaria aquest moment, però és dur acceptar aquestes separacions tan sobtades...

El nostre matrimoni s'ha acabat. Ara som una parella separada per una tauleta de nit... Ha estat fantàstic mentre ha durat, però el nostre amor era impossible...

T'enyoraré, Maria!

dimecres, 23 de març del 2011

La (dura) vida de l'estudiant

És trist dir això, però estic començant a viure la vida d'estudiant (la verdadera i autèntica "vida de l'estudiant" de tota la vida!) aquí a Santiago... A Igualada no es pot considerar que tingués vida de l'estudiant, perquè vivia amb els pares, cada dia anava en cotxe a la uni (ni amb la hispano, que és el nivell bàsic de vida de l'estudiant... ni això...), i bàsicament diguéssim que no es pot considerar universitat la merdeta d'escola petita on estudiava!!

Així que a finals de carrera estic descobrint la vida de l'estudiant. La dura vida de l'estudiant!

La vida de l'estudiant comença a les set del matí, i consisteix en vestir-se a les fosques perquè la Maria dorm tres quarts d'hora més. Llavors consisteix en carregar piles amb un iogurt amb crispis i un got de suc!
I amb les piles carregades ja et pots llançar al món salvatge que és una ciutat de sis milions d'habitants! Ale, al carrer!!! Avançar ràpid, esquivar coloms, esquivar la cua del bus (que fa com mitja quadra...), passar un parell de passos de zebra, i entrar al metro. I aquí arriba el pitjor moment del dia.

El metro de Santiago és un metro com qualsevol altre. Però amb la diferència que a quarts de vuit del matí en comptes d'un metro sembla un camió de bestiar. La gent s'acumula a l'andana fins que quasi cau cap avall (no cauen perquè hi ha uns guàrdies d'andana que els empenyen cap enrere), arriba el metro, s'obren les portes i pam! Com una ampolla de cava, allò s'obre i comença a sortir gent, i gent, i gent, i gent... i no paren mai de sortir!!! De cada porta potser surten com quaranta persones!! I quan tothom ha baixat, toooooooooooota la penya que hi havia a l'andana es comença a empènyer per entrar! Realment és una operació arriscada, perquè encara no han deixat cinc segons les portes obertes que ja se sent pels altaveus "Se inisia el sierre de puertas". Així que la gent empeny i empeny fins que tothom és més o menys a dins i es tanquen les portes. I (si ets dels que ja no hi caben dalt del metro) veus com marxa amb la gent literarlment enclastada contra els vidres, com si fossin mosques esclafades... Però bueno, després de vint minuts d'aguantar la respiració i la pressió, s'acaba el viatge! 

Després toca treballar, de dos de nou fins les cinc més o menys. Però no tornaré a fotre el rotllo una altra vegada...

I després de repetir el viatge en metro (a aquestes hores de la tarda et pots permetre fins i tot agafar-te a una barra d'aquelles per no caure! Un luxee!) arribar al pis, fer algo de feineta, tenir una mica d'estona per fer el gos, i el gran moment de preparar el sopar, i encara millor!! El dinar per l'endemà!!! Aquest és el segon pitjor moment del dia...

Però bueno, de fet així mirat fredament, tampoc es tan tan dura aquesta vida de l'estudiant...

dimecres, 16 de març del 2011

Les Pràctiques

Ja han començat Les Pràctiques. Així, amb majúscula. Després de tres anys de carrera, amb els seus moments divertits i els seus moments feixucs, i després d'un mes i mig de voltar per terres xilenes, de vacances i de sol, i de no fotre l'ou així en general, per fi ha arribat el moment decisiu. De fet, tota l'aventura aquesta que estem vivint té una raó principal: Les Pràctiques. Les Pràctiques que tant de temps he(m?) temut, ja han començat.

I la veritat, no n'hi havia per tant! O potser sí...

Tot just vaig començar ahir, perquè dilluns vam tenir uns problemes tècnics de coordinació i la terapeuta em va estar esperant a la universitat mentre al carrer del costat jo l'estava esperant a ella al centre de pràctiques. Vam esperar-nos i esperar-nos, la una a l'altra. Jo al cap d'una hora i mitja vaig decidir marxar,  no sé quanta estona va estar-me esperant ella... 

Així que ahir va ser el primer dia. De moment no estan gaire organitzades, ja que a la unitat on estic només hi ha dues terapeutes, que fan una jornada i mitja cadascuna. Per tant, com que jo hi he d'anar quatre dies no sé ben bé quin merder han muntat que han portat una terapeuta de la universitat també, i encara han d'acabar de quadrar els seus horaris, i sobretot els meus!

Per cert! No he explicat el lloc on sóc! Les famoses pràctiques les estic fent a la Clínica Psiquiàtrica Universitària (CPU), que pertany a l'Hospital Clínic de la Universitat de Chile, que com diu el nom pertany a la Universitat de Chile, ves quina cosa! És un súper hospital enganxat a una macro universitat que tela marinera! Per sort la CPU està a l'altra banda del carrer, i queda una mica aïllada de tanta aglomeració de metges,  infermers, kinesiòlegs, professors, malalts, estudiants, famliars i un senyor que passa venent CDs pirates per les habitacions! A més, concretament dins la CPU estic a la part infantojuvenil, que queda encara una mica més separada, i per tant estem la mar de tranquil·les!!

Per no atabalar el personal diré que les pràctiques fan bona pinta, però que com diu el senyor de l'APM "estic una mica cagat". Dos dies al matí hi ha reunions clíniques (toooooooooooot el matí), on es parla dels casos que entren un dia, un altre dia de tots els nens així més en general i un altre dia es fan com presentacions dels professionals. Totes les reunions es fan davant de tot l'staff de professionals, és a dir, metges, psiquiatres, psiquiatres infantils, neuròlegs, terapeutes, no sé si també psicòlegs, i tooot el munt de becats que estem fent les pràctiques (que igual que jo n'hi ha com deu o dotze més, però q tots porten ja molt de temps). Bueno, doncs tinc la gran sort que al maig em toca fer una catxo presentació així com súper currada davant de tota aquesta gent! L'alegria que m'ha entrat quan m'ho han dit (de fet m'ho han proposat, però no podia dir que no...) ha estat indescriptible!! ¬¬' A més també he de fer no sé quin altre totxo de treball explicant com s'hauria de fer un departament de TO en una planta de pediatria d'un hospital i no sé quantes coses més... Una sort, tuu!

Hi ha dues tardes que estic amb una altra terapeuta fent un taller a la part d'adults, una altra tarda que vaig amb la meva supervisora a la part pediàtrica de l'hospital (és a dir, amb els nens "no-psiquiàtrics", per entendre'ns), un matí que es fa un taller familiar amb els nens i els pares, i la resta del temps he d'atendre pacients! Com si fos una més i portés tota la vida fent-ho!! Però bueno, espero no liar-la... em van advertir que quan estigués amb els adolescents havia d'anar en compte perquè alguns es fuguen (ja q tenen tns de conducta i coses així...). Com se m'escapi un nen m'agafa algo!

Ale doncs! Ja està tot explicat! Qui vulgui saber més aventures, q truqui!



dissabte, 12 de març del 2011

Final d'etapa

Ja fa sis setmanes i un dia que voltem per aquestes terres. Es diu ràpid! Han estat sis setmanes intenses, d'aprendre coses sense parar i de conèixer llocs i gents fantàstics!!

Però deiuen que tot s'acaba, i les vacances no són una excepció. Així que aquestes sis setmanetes de vacances que ens hem tirat, demà arriben a la seva fi. Dilluns comencem pràctiques.

Fins ara tot ha estat molt bonic, suposo que a partir d'aquesta setmana ens tocarà patir una mica, que no pot ser normal que només ens passin coses bones!! Així que tocarà matinar, caminar enter la multitud en hora punta (que aquí és exageradíssim!!!), estressar-se veient com passa el metro i no pots pujar-hi, i enfrontar-se a la realitat i a què representa treballar del que he estat estudiant tots aquests anys. Espavilar-se i buscar-se la vida tota sola, i intentar que no se'm fugui cap adolescent (que ja m'han advertit d'aquest risc...).

Ganes? Moltes. Nervis? Encara més, per què negar-ho.

A veure què passa...

dijous, 10 de març del 2011

Records (súper llunyaníssims!) del nord...

Tot i que em fa una mandra horrorosa, escriuré la segona part de les nostres vacancetes pel nord de Xile, perquè van ser molt guais i perquè hi ha gent pesada que no calla si no ho faig...

El dissabte 26 de febrer vam arribar a San Pedro de Atacama a les nou del matí. Quan ens vam despertar en aquell bus taaaaaan súper-còmode vam descobrir amb sorpresa que érem ben bé al mig del no-res. Només la carretera, la sorra i el cel. Clar, portàvem tota la nit travessant el desert, però com que era fosc no l'havíem vist encara!

Quan vam arribar vam anar cap al nostre hostal, vam instal·lar-ho tot i vam anar a descobrir el poble! El poble de San Pedro és preciós. El terra vermell (sense asfaltar, excepte la plaça i un carrer), les cases blanques, els arbres verds i el cel ben blau. Sembla un poble pintat amb pintura de dits, amb els colors tan plans... I a part de ser bonic, fot una calda que flipes tulipes! A la plaça del poble tenen un solmáforo, que medeix el grau de radiació solar que hi ha en aquell moment, i diverses vegades estava al nivell màxim!

El primer dia vam estar passejant pel poble amunt i avall, i també vam llogar dues excursions per fer l'endemà: al matí anàvem al géiser del Tatio, i a la tarda a la laguna Céjar. Així que com que l'excursió al Tatio et venia sortia a les quatre del matí, vam anar a dormir molt d'hora.

A tres quarts de quatre ens va sonar l'alarma, i ens vam aixecar amb llàgrimes als ulls (de son, i de pena per haver dormit tan poc). S'ha de tenir en compte que normalment un dissabte, a tres quarts de quatre, falten bastantes hores per trepitjar el llit, però bueno...

La qüestió és que ens vam llevar, i vam estar esperant el bus, que ens havia de passar a buscar entre les quatre i dos quarts de cinc. Vam esperar i esperar, i a dos quarts de sis del matí vam decidir que segurament se n'haurien oblidat de nosaltres, per alguna extranya raó. Ens van marginar bastant, pobres de nosaltes...

Així que quan ens vam llevar per segona vegada vam anar a voltar més pel poble, vam anar a demanar per quina raó ens havien fet llevar a aquelles hores intempestives i vam solucionar el tema. També vam anar a comprar un jersei, perquè després d'esperar-nos mitja hora al carrer la nit abans, ens vam adonar que a la nit, al desert, fot una rasca que t'hi cagues!!! Mare mevaaa!! Jo em pensava que al desert feia calor, ostiaa! Doncs no, a la nit fa molt fred...

A les quatre vam anar, aquesta vegada sí, a l'excursió que tocava. Ens va venir a buscar el bus a l'hora prevista i vam fer camí durant una hora més o menys pel mig del desert cobert de sal. Estàvem a la zona del salar d'Atacama, i la primera parada que féiem era la Laguna Céjar, que té una concentració de sal semblant a la del mar mort, i per tant és impossible enfonsar-te. Quan hi vam arribar, després de passar-me mitja hora clavada al terra, amb el fang fins als turmells, vam descobrir que t'has de banyar amb xancletes. Perquè el terra té una dura costra de sal que el recobreix, i la Maria va descobrir que si vas descalç et talles.

Així que ens vam estar banyant per allà bastanta estona, amb xancletes, que si et queien no passava res perquè flotaven clar. Vam fer el capullo de totes les maneres que se'ns va acudir, i vam tornar cap al bus. Allà un home amb un martell i una escarpa ens va treure la costra de tres dits de sal que duiem al damunt. Es broma, ho va fer amb aigua clar. Però que portàvem mig quilo de sal cadascuna sí que és cert!

La següent parada va ser els Ojos del salar. Això vénen a ser dos llacs completament rodons, un al costat de l'altre, que hi ha allà al mig del desert. La gràcia és que són d'aigua dolça, i la gent s'hi banya per treure's tota la sal. Però aquella tarda estava núvol i feia ventet, així que vam decidir perdre'ns l'experiència a canvi de no morir congelades...

La última parada de l'excursió va ser al llac Tebenquiche, on representa que hi vas a veure la posta de sol i és tot fantàstic i super bonic. I quan vam arribar vam flipar mandarines, perquè pensavem que ens trobaríem un llac. Però no! El llac hi era, però estava tot completament cobert de sal. Semblava que hagués nevat al mig del desert! Realment era impressionant, mai havia vist tantíssima sal junta, era una passada!! Vam fer el capullo bastanta estona més amb la sal, i després vam poder gaudir d'un fantàstic pica-pica, amb patates i galetes i PISCO SOUR!! oooohh seeeehh!! I vam veure la posta de sol. I al final vam decidir que sí, que havia estat tot fantàstic i super bonic!

Aquella nit vam tornar a anar a dormir d'hora una altra vegada, perquè l'endemà ens sonava el despertador a la mateixa hora intempestiva... Aquesta vegada, però, no ens van fer la broma i ens van venir a buscar. Un guia que estava bastant bo, tot sigui dit...

Tothom va dormir durant l'hora i poc que va durar el viatge fins la zona dels guéisers. Tothom menys jo. Per què? Doncs mira, perquè sóc així de guai, i el meu cervell va decidir que ja no s'adormia, toca't els ous. I tenia son eh! Però mira, ell ho va decidir, i així es va quedar la cosa...

Vam arribar a dalt cap a les sis del matí, potser una mica abans. La zona aquesta del tatio és el camp geotèrmic que es troba a més alçada de tot el planeta, a 4.321m. Fàcil de recordar! Per aquesta raó molta gent agafa mal d'altura i han de menjar fulles de coca, o caramels de coca, o infusions de coca, o coca amb xocolata. Però a nosaltes no ens va passar! La visita al Tatio va ser molt interessant. Vam veure fumeroles, piscines bullents i guéisers. La diferència és que a les primeres només veus el vapor, a les segones veus com bull l'aigua, i als últims veus com l'aigua surt disparada cap amunt. En general feia bastanta pudor sofre, també depenent de si la fumerola o el que fos era molt, poc o gens tòxica. Era guai perquè feia molt fred (hi havia com un o dos graus de temperatura a primera hora), però et podies escalfar amb el vapor, i fins i tot seient al terra. Però tot i que ens ho passàvem bé, ens esperava la propera parada, que era millor!

La propera parada eren unes aigües termals naturals que hi havia allà al costat. A dos graus de temperatura, et treies la roba i et mories de congelació. Però llavors et ficaves a l'aigua i allò era la glòriaa!!! L'aigua estava molt calenta, depenent de la zona de la terma on et banyéssis. Havies de vigilar perquè hi havia moments en que sortia tot el "xorro" de la muntanya i et cremaves que donava gust. Ara bé, el millor moment era quan havies de sortir, i se't tornava a congelar tot, però amb el contrast de l'aigua calenta era encara pitjor!! Bbrrrrr!!! Va ser un moment dur! Però va valer la pena, la sensació que se't quedava al cos després era al·lucinant!

Després d'això vam estar visitant més coses. Las Vegas de Putana, que és com un oasi que hi ha al mig del desert on va a parar tota l'aigua del desgel dels volcans, i gràcies a això està ple de plantes i d'ocells de tota mena. I després vam anar al poble de Machuca. Que és un mini-poble on viuen com unes quaranta persones, si no recordo malament. Allà vam fer-nos fotos amb llames adultes, i amb una mini-llama que feia tres dies que havia nascut i que era una monada. Era com el cabrit del norit, però amb les orellles i les pestanyes més llargues...

I després de tantes llames ens va entrar gana. I vam degustar un fantàstic pintxo de carn de llama i ceba (molt bo) i una empanada de formatge que quan vam fer la primera queixalada van baixar els àngels amb els seus instruments varis entonant una músca celestial, i van sortir ocells i papallones de tot arreu, i el món va anar a càmera lenta durant un breu instant.

Després de tot això vam fer moltes altres coses, que molt resumides són: dinar i passar la tarda pel poble, agafar un bus fins a Copiapó, arribar allà a les sis del matí, esperar un taxi que havíem llogat, cansar-nos d'esperar el taxi i agafar-ne un que hi havia per allà, pujar a l'avió i tornar al pis!

I s'ha acabat l'aventura pel desert! Va tenir molts més detalls, però es fa etern explicar-ho per aquí... així que si algú vol saber més, que pregunti! Aleeeee!!

dilluns, 7 de març del 2011

Records (llunyans) del nord

Com ja vaig dir, la setmana passada vam anar a visitar el nord de Xile. I realment és sorprenent com arriben a ser de diferents els dos extrems del país! Dimecres al matí vam agafar el metro, que ens va portar fins a una parada d'autobus, on vam agafar un bus, que ens va portar fins a un aeroport, on vam agafar un avió, que ens va portar fins a Copiapó, on vam agafar un colectivo que ens va portar fins a Caldera.

El nostre hotel estava, sense nosaltres saber-ho, a la plaça central del poble! Mira que bé!! El nostre principal objectiu a Caldera era trobar la platja de Verde Vértigo, una platja que ens havien recomanat el Marc i l'Amparo i que per les fotos semblava ser que feia molt bona pinta. El petit detall era que resulta que és una platja que pocs xilens coneixen, i que a més, els pocs que la coneixen ho mantenen en secret perquè no s'ompli de guiris que ho esguerren tot. Així que la nostra missió era més difícil del que ens pensàvem!!
 
La primera tarda, després de preguntar per Verde Vértigo sense cap mena d'èxit, vam decidir anar a playa Loreto, que estava bastant a prop del poble. Vam arribar a una platja bastant xula, petitona i completament deserta. Ens vam banyar al Pacífic per primera vegada, i vam comprovar que l'aigua està completament gelada!! Deuen pujar les corrents de l'antàrtida o jo què sé, però aquella temperatura de l'aigua no era normal! Així que quasi tota l'estona ens vam quedar a la sorra. I, com per art de màgia, al cap d'uns minuts aquella platja tan deserta per alguna estranya raó es va convertir de cop i volta en un txiquiparc! I per alguna altra estranya raó, al cap d'una estona d'estar en aquella platja semblavem pebrots escalivats. Jo concretament vaig agafar l'escaldufada del segle. Bé, la del segle no, la de la temporada, perquè no sé com m'ho faig que cada estiu em passa el mateix... és com la inauguració de l'estiu, fins que no em cremo sembla com si no hagués començat... =S
A la nit vam anar a sopar a un mexicà, on el cambrer es va atrevir a insinuar que un plat de fajitas per les dues era molt i que potser no ens l'acabaríem... JA, JA i JÀ! què es pensava aquell cambrer?? No sabia quin peu calcem!!! Ens ho vam acabar tot, no per gana, sinó perquè estava bo, i sobretot per orgull! Que no ens ho acabaríem, deia el tio... tsss...
Després vam estar voltant pel poble, on hi havia una fira amb paradetes guais i inflables i uns futbolins i coses així. I vam aprendre que no saben col·locar els ninotets del futbolín... en posen cinc al pal del mig, com s'entén???

L'endemà vam intentar anar a Verde Vértigo una altra vegada, sense èxit una altra vegada. Així que vam anar a Bahía Inglesa, que és la platja turística per excel·lència d'aquella zona. Sorra blanca, aigües turqueses, ventet... s'estava perfecte! Ens hi vam passar tot el matí, a la platja i voltant pel poble. I com que no teníem gaire gana, i a més no tenim ningú que ens digui "això no és dinar!" (amb veu de mama), doncs vam dinar xurros farcits de xocolata! Visca! Vam tornar cap al poble fent autoestop, i el senyor simpàtic que ens va recollir ens va revelar una dada reveladora: la platja de Vérde Vértigo també s'anomenava El salto del gato! Oooohh! Ja teníem una pistaa!

Així doncs, al dia següent, després d'haver recollit totes les maletes i totes les mandangues, vam agafar un taxi que ens va portar a Verde Vértigo. I resulta que la platja aquesta estava a la quinta hòstia del poble, semblava ser... El tio anava a tota merda pel mig del desert, per una carretera llaaaaaaaaaaaaaarga que no s'acabava mai i per on molt de tant en tant passava un cotxe. I quan portava un merder d'estona per la carretera va agafar un caminet i vinga! A conduir pel caminet polsós, entre pedres i cactus durant una bona estona! La Maria i jo ens miravem, de tant en tant. No ens dèiem res, però estic segura que les dues vam tenir moments de penediment... però portàvem tres dies darrere d'aquella platja, així que pels nostres ous que hi anàvem!!

I bé, quan vam arribar allà al cul del món vam baixar i el taxista ens va donar el seu telèfon, per si el volíem trucar per tornar, ja que era bastant improbable que a ningú se li acudís passar per allà aquell dia. O aquella setmana... Mentre pujava al cotxe, també ens va advertir que segurament en aquell indret perdut no havia arribat encara la cobertura... Molt graciós, ell...

I res, les nenes amb la maleta a l'esquena vam començar a caminar i caminar per la vora de la platja. Vam passar platges, vam escalar muntanyes, vam passar cales, més platges i més cales. I més platges.  I vam veure ocells, llangardaixos i un cementiri d'algues que feia una pudor impressionant! Realment el paisatge era increïble. A un cantó tenies el mar, amb unes onades que feien com quatre o cinc metres d'alçada (equilicuà: no ens vam poder banyar...), a l'altre cantó teníes una paret de roca groga immensa. I pel damunt tota l'estona ens sobrevolaven ocells, com si fóssin voltors esperant que la seva presa acabés caient... el que no sabien ells és que no eren voltors, i que nosaltres no cauriem! I hi havia uns penya-segats impresionants!! Realment  era un indret fantàstic perdut en un racó del món... Va valer molt la pena l'excursió!
Quan ens vam cansar de caminar i caminar, després de quasi dues hores, vam decidir que ja havíem vist prou Verde Vértigo, i vam fer mitja volta. I apa! Una horeta més de tornada! (a la tornada no ens vam encantar tant a fer fotos, i anavem més lleugeretes...)
Quan vam arribar al punt de partida, vam comprovar que com havia predit el savi taxista no teniem ni una ratlleta de cobertura. Així que vam caminar com tres quarts d'hora més pel mig del desert, sota el sol abrasador, sense una gota d'aire que passés i amb només una ampolleta d'aigua per les dues. Entre sorra, pedres, cactus, sorra, matolls secs, més sorra i més pedres. I més sorra. I de tan en tant també passava una bola de palla rodolant, i algú xiulava de fons... com de pel·li de cowboys.
L'alegria quan vam albirar la carretera va ser màxima. I quan vam arribar-hi i vam veure  el cartellet on deia que "només" ens faltaven vint-i-dos quilòmetres per arribar al poble també vam estar molt contentes... Però res, vam fer autoestop una altra vegada! I el segon cotxe va parar, toca't els ous! I nosaltres pagant taxis fins llavors com unes burres...

Total, que una noia molt simpàtica ens va portar fins a Caldera. Allà vam dinar per recuperar forces, i a la tarda vam agafar un bus que ens va portar fins a Copiapó. I des d'allà vam pujar a un altre bus que ens portaria cap al següent destí. I quan ens vam despertar al matí (bé, és un dir, perquè després de dotze hores en un autocar es dona per suposat que ens vam despertar quaranta vegades durant la nit...) ja érem a San Pedro de Atacama!

Però això ja ho explicaré un altre dia, que ja és prou llarg el rotllo! I ara em fa mandra, la veritat...