Semblava que tot anava bé, que tot era fantàstic. Però ja ho diuen que no tot pot ser sempre perfecte... Tantes coses bones per força havien de compensar-se amb alguna cosa dolenta...
Després de quasi dos mesos de voltar per aquest país, ha arribat el dia que ens temíem. Juntes hem passat moltes aventures, hem conegut moltes coses, molta gent i molt indrets. Tot fabulós. Hem compartit matins al sol, tardes de piscina, nits de pel·lícula, dinars, sopars, esmorzars, berenars, passejades, viatges, rialles... I hem compartit moltes nits, una al costat de l'altra.
Però això ja s'ha acabat... totes aquestes nits fantàstiques no es tornaran a repetir. Ens han tret el nostre llit de matrimoni! I ens l'han canviat per dos matalassos individuals i insípids, distants i freds.
Qui em destaparà a mitja nit araa?? Qui em tirarà els coixins pel damunt?? Qui em despertarà a mitja nit perquè no para de moure's i de parlar en veu alta?? Eeeh?? Qui?? Quiiii?????!!
La resposta és clara i contundent: ningú. Perquè ara ja no dormim juntes. Ara cadascú dorm el seu llit, en el noster pis de 40 metres quadrats... Sabíem que arribaria aquest moment, però és dur acceptar aquestes separacions tan sobtades...
El nostre matrimoni s'ha acabat. Ara som una parella separada per una tauleta de nit... Ha estat fantàstic mentre ha durat, però el nostre amor era impossible...
T'enyoraré, Maria!
