És trist dir això, però estic començant a viure la vida d'estudiant (la verdadera i autèntica "vida de l'estudiant" de tota la vida!) aquí a Santiago... A Igualada no es pot considerar que tingués vida de l'estudiant, perquè vivia amb els pares, cada dia anava en cotxe a la uni (ni amb la hispano, que és el nivell bàsic de vida de l'estudiant... ni això...), i bàsicament diguéssim que no es pot considerar universitat la merdeta d'escola petita on estudiava!!
Així que a finals de carrera estic descobrint la vida de l'estudiant. La dura vida de l'estudiant!
La vida de l'estudiant comença a les set del matí, i consisteix en vestir-se a les fosques perquè la Maria dorm tres quarts d'hora més. Llavors consisteix en carregar piles amb un iogurt amb crispis i un got de suc!
I amb les piles carregades ja et pots llançar al món salvatge que és una ciutat de sis milions d'habitants! Ale, al carrer!!! Avançar ràpid, esquivar coloms, esquivar la cua del bus (que fa com mitja quadra...), passar un parell de passos de zebra, i entrar al metro. I aquí arriba el pitjor moment del dia.
El metro de Santiago és un metro com qualsevol altre. Però amb la diferència que a quarts de vuit del matí en comptes d'un metro sembla un camió de bestiar. La gent s'acumula a l'andana fins que quasi cau cap avall (no cauen perquè hi ha uns guàrdies d'andana que els empenyen cap enrere), arriba el metro, s'obren les portes i pam! Com una ampolla de cava, allò s'obre i comença a sortir gent, i gent, i gent, i gent... i no paren mai de sortir!!! De cada porta potser surten com quaranta persones!! I quan tothom ha baixat, toooooooooooota la penya que hi havia a l'andana es comença a empènyer per entrar! Realment és una operació arriscada, perquè encara no han deixat cinc segons les portes obertes que ja se sent pels altaveus "Se inisia el sierre de puertas". Així que la gent empeny i empeny fins que tothom és més o menys a dins i es tanquen les portes. I (si ets dels que ja no hi caben dalt del metro) veus com marxa amb la gent literarlment enclastada contra els vidres, com si fossin mosques esclafades... Però bueno, després de vint minuts d'aguantar la respiració i la pressió, s'acaba el viatge!
Després toca treballar, de dos de nou fins les cinc més o menys. Però no tornaré a fotre el rotllo una altra vegada...
I després de repetir el viatge en metro (a aquestes hores de la tarda et pots permetre fins i tot agafar-te a una barra d'aquelles per no caure! Un luxee!) arribar al pis, fer algo de feineta, tenir una mica d'estona per fer el gos, i el gran moment de preparar el sopar, i encara millor!! El dinar per l'endemà!!! Aquest és el segon pitjor moment del dia...
Però bueno, de fet així mirat fredament, tampoc es tan tan dura aquesta vida de l'estudiant...
