Com ja vaig dir, la setmana passada vam anar a visitar el nord de Xile. I realment és sorprenent com arriben a ser de diferents els dos extrems del país! Dimecres al matí vam agafar el metro, que ens va portar fins a una parada d'autobus, on vam agafar un bus, que ens va portar fins a un aeroport, on vam agafar un avió, que ens va portar fins a Copiapó, on vam agafar un colectivo que ens va portar fins a Caldera.
El nostre hotel estava, sense nosaltres saber-ho, a la plaça central del poble! Mira que bé!! El nostre principal objectiu a Caldera era trobar la platja de Verde Vértigo, una platja que ens havien recomanat el Marc i l'Amparo i que per les fotos semblava ser que feia molt bona pinta. El petit detall era que resulta que és una platja que pocs xilens coneixen, i que a més, els pocs que la coneixen ho mantenen en secret perquè no s'ompli de guiris que ho esguerren tot. Així que la nostra missió era més difícil del que ens pensàvem!!
La primera tarda, després de preguntar per Verde Vértigo sense cap mena d'èxit, vam decidir anar a playa Loreto, que estava bastant a prop del poble. Vam arribar a una platja bastant xula, petitona i completament deserta. Ens vam banyar al Pacífic per primera vegada, i vam comprovar que l'aigua està completament gelada!! Deuen pujar les corrents de l'antàrtida o jo què sé, però aquella temperatura de l'aigua no era normal! Així que quasi tota l'estona ens vam quedar a la sorra. I, com per art de màgia, al cap d'uns minuts aquella platja tan deserta per alguna estranya raó es va convertir de cop i volta en un txiquiparc! I per alguna altra estranya raó, al cap d'una estona d'estar en aquella platja semblavem pebrots escalivats. Jo concretament vaig agafar l'escaldufada del segle. Bé, la del segle no, la de la temporada, perquè no sé com m'ho faig que cada estiu em passa el mateix... és com la inauguració de l'estiu, fins que no em cremo sembla com si no hagués començat... =S
A la nit vam anar a sopar a un mexicà, on el cambrer es va atrevir a insinuar que un plat de fajitas per les dues era molt i que potser no ens l'acabaríem... JA, JA i JÀ! què es pensava aquell cambrer?? No sabia quin peu calcem!!! Ens ho vam acabar tot, no per gana, sinó perquè estava bo, i sobretot per orgull! Que no ens ho acabaríem, deia el tio... tsss...
Després vam estar voltant pel poble, on hi havia una fira amb paradetes guais i inflables i uns futbolins i coses així. I vam aprendre que no saben col·locar els ninotets del futbolín... en posen cinc al pal del mig, com s'entén???
L'endemà vam intentar anar a Verde Vértigo una altra vegada, sense èxit una altra vegada. Així que vam anar a Bahía Inglesa, que és la platja turística per excel·lència d'aquella zona. Sorra blanca, aigües turqueses, ventet... s'estava perfecte! Ens hi vam passar tot el matí, a la platja i voltant pel poble. I com que no teníem gaire gana, i a més no tenim ningú que ens digui "això no és dinar!" (amb veu de mama), doncs vam dinar xurros farcits de xocolata! Visca! Vam tornar cap al poble fent autoestop, i el senyor simpàtic que ens va recollir ens va revelar una dada reveladora: la platja de Vérde Vértigo també s'anomenava El salto del gato! Oooohh! Ja teníem una pistaa!
Així doncs, al dia següent, després d'haver recollit totes les maletes i totes les mandangues, vam agafar un taxi que ens va portar a Verde Vértigo. I resulta que la platja aquesta estava a la quinta hòstia del poble, semblava ser... El tio anava a tota merda pel mig del desert, per una carretera llaaaaaaaaaaaaaarga que no s'acabava mai i per on molt de tant en tant passava un cotxe. I quan portava un merder d'estona per la carretera va agafar un caminet i vinga! A conduir pel caminet polsós, entre pedres i cactus durant una bona estona! La Maria i jo ens miravem, de tant en tant. No ens dèiem res, però estic segura que les dues vam tenir moments de penediment... però portàvem tres dies darrere d'aquella platja, així que pels nostres ous que hi anàvem!!
I bé, quan vam arribar allà al cul del món vam baixar i el taxista ens va donar el seu telèfon, per si el volíem trucar per tornar, ja que era bastant improbable que a ningú se li acudís passar per allà aquell dia. O aquella setmana... Mentre pujava al cotxe, també ens va advertir que segurament en aquell indret perdut no havia arribat encara la cobertura... Molt graciós, ell...
I res, les nenes amb la maleta a l'esquena vam començar a caminar i caminar per la vora de la platja. Vam passar platges, vam escalar muntanyes, vam passar cales, més platges i més cales. I més platges. I vam veure ocells, llangardaixos i un cementiri d'algues que feia una pudor impressionant! Realment el paisatge era increïble. A un cantó tenies el mar, amb unes onades que feien com quatre o cinc metres d'alçada (equilicuà: no ens vam poder banyar...), a l'altre cantó teníes una paret de roca groga immensa. I pel damunt tota l'estona ens sobrevolaven ocells, com si fóssin voltors esperant que la seva presa acabés caient... el que no sabien ells és que no eren voltors, i que nosaltres no cauriem! I hi havia uns penya-segats impresionants!! Realment era un indret fantàstic perdut en un racó del món... Va valer molt la pena l'excursió!
Quan ens vam cansar de caminar i caminar, després de quasi dues hores, vam decidir que ja havíem vist prou Verde Vértigo, i vam fer mitja volta. I apa! Una horeta més de tornada! (a la tornada no ens vam encantar tant a fer fotos, i anavem més lleugeretes...)
Quan vam arribar al punt de partida, vam comprovar que com havia predit el savi taxista no teniem ni una ratlleta de cobertura. Així que vam caminar com tres quarts d'hora més pel mig del desert, sota el sol abrasador, sense una gota d'aire que passés i amb només una ampolleta d'aigua per les dues. Entre sorra, pedres, cactus, sorra, matolls secs, més sorra i més pedres. I més sorra. I de tan en tant també passava una bola de palla rodolant, i algú xiulava de fons... com de pel·li de cowboys.
L'alegria quan vam albirar la carretera va ser màxima. I quan vam arribar-hi i vam veure el cartellet on deia que "només" ens faltaven vint-i-dos quilòmetres per arribar al poble també vam estar molt contentes... Però res, vam fer autoestop una altra vegada! I el segon cotxe va parar, toca't els ous! I nosaltres pagant taxis fins llavors com unes burres...
Total, que una noia molt simpàtica ens va portar fins a Caldera. Allà vam dinar per recuperar forces, i a la tarda vam agafar un bus que ens va portar fins a Copiapó. I des d'allà vam pujar a un altre bus que ens portaria cap al següent destí. I quan ens vam despertar al matí (bé, és un dir, perquè després de dotze hores en un autocar es dona per suposat que ens vam despertar quaranta vegades durant la nit...) ja érem a San Pedro de Atacama!
Però això ja ho explicaré un altre dia, que ja és prou llarg el rotllo! I ara em fa mandra, la veritat...
