Última nit a Xile

Quarts de dues. Se sent gent cridar, passen cotxes i micros pel carrer. Poquets a aquestes hores, però sempre se'n veu passar algun des d'aquí.

La veritat és que no sé ben bé què escriure... és l'última nit que passo en aquesta ciutat, i encara no estic feta a la idea que demà marxo. Igual que quan vaig venir no era conscient de què representava iniciar tota aquesta aventura, ara no sóc gens conscient de què representa acabar-la.

I la veritat és que se'm fa difícil saber fins i tot què sento al respecte... tristesa? La veritat és que sí, bastanta. Em sap molt greu deixar aquesta terra que ha estat tan acollidora. Sap greu no seguir vivint la dinàmica d'aquesta ciutat boja. No tornar a passejar per aquests carrers estranys i amples, que al final s'han acabat convertint una mica en casa meva. I per sobre de tot, em sap molt greu deixar aquí tanta gent fantàstica, que ha valgut tant la pena conèixer.

I si penso en tot això, també es barreja l'alegria. Alegria perquè he conegut un país increïble, ple de paisatges espectaculars i de gent encantadora, un país ple de contrastos. I alegria perquè la meva vida s'ha creuat amb la vida d'altres persones que no hagués conegut de cap altra manera. I algunes d'aquestes persones han esdevingut molt i molt importants.

És estrany explicar amb paraules què representa haver viscut aquesta història. Ha estat intensa i bonica, i, tot sigui dit, massa curta. Només puc donar les gràcies a tota la gent que n'ha format part, i que ha posat el seu granet de sorra perquè fos tan genial. A la gent que s'ha quedat a casa, per seguir donant suport malgrat la distància. A la Maria, perquè ha estat una gran companya amb qui compartir tota aquesta aventura, i ha fet que fos molt fàcil i divertit viure-la amb ella. Al Marc i l'Amparo perquè sempre s'han portat super bé amb nosaltres sense conèixe'ns quasi de res, i han fet que ens sentíssim com a casa en tot moment (i de fet, això ja és com casa meva). Si no fos per ells la nostra estada aquí no hauria tingut res a veure amb el que ha estat, i segurament no ens estimaríem tot això com ens ho estimem. També ha estat genial conèixer el Marc, l'Anna i la Inés. Amb ells he passat estones molt bones, i sobretot he rigut molt. I podria estar així tota la nit, perquè durant quatre mesos han passat moltes persones per la meva vida... Però tampoc és plan d'anar seguint la llista perquè em podria deixar algú... Així que gràcies a tothom qui ha tingut alguna cosa a veure en tot això, perquè entre tots han aconseguit que l'aventura valgués molt la pena!

Segueixen passant cotxes pel carrer. I seguiran passant demà al matí, i sobretot quan comenci la setmana. Dia i nit, sense parar. Aquesta ciutat no descansa mai. L'única diferència és que a partir de demà no hi seré jo al mig de tot, per mirar-ho des del sofà de casa meva. Però sé que quan tanqui els ulls me'n recordaré d'aquesta imatge perfectament, que quedarà ben guadada dins del meu cap, amb tota la resta de gent, d'emocions i de paisatges. Perquè un trosset de Xile me'l emporto amb mi cap a Igualada. Ben guardadet.

Patagonia sin represas!!!

Divendres 13 de maig. Vaig cap a casa l'Amparo, tard com sempre. I quan arribo està sola, totes les amigues que ens havíem de trobar arribem tard. Després d'una estona de xerrar sobre coses varies i especialement sobre com es presenta la manifestació d'aquesta tarda, arriben totes i podem marxar.

Baixem al carrer, ens repartim talls de llimona, i ens dirigim a plaça Itàlia. Anem a la manifestació contra el projecte de HidroAysén, un megaprojecte que pretén construir represes a la Patagònia xilena, destruint un ecosistema espectacular que pertany a tots els xilens i xilenes, a canvi de que els quatre o cinc que tenen el poder continuint augmentant la seva riquesa.

El carrer és ple de gent, com sempre. Però avui molta gent camina en la mateixa direcció. Hi ha molta policia, a cada cantonada. Com més avancem més pacos hi ha, protegits amb cascs, i proteccions a tot el cos (braços, cames, genolls, peus... semblen robocops!!). Tots en fila, al costat dels camions blindats. La veritat és que fa bastanta impressió.

Quan estem a punt d'arribar a plaça Itàlia ens trobem la manifestació que comença a baixar. Ens posem per allà al mig i anem caminant tranquil·lament, entre crits i pancartes. Molta gent jove, sí. Però també molta gent gran, avis, i molta canalla amb els seus pares. La marxa transcorre totalment pacífica i festiva, molts grups toquen instruments, la gent balla. A l'alçada del GAM ens quedem aturats. Els guanacos, que és com la gent anomena els carros que llancen l'aigua, es posen davant la gent i no deixen avançar. Amb les noies intentem arribar a Lastarria, per tenir alguna sortida a prop si els pacos entren en acció. Però no hi podem arribar, està tallat. Tots els carrers que donen a Alameda estan tallats. Els pacos han acorralat la marxa per davant i per darrere, i esperen la gent a totes les possibles sortides.

Tot i els guanacos, la gent es queda tranquila, ballant i protestant en contra d'aquest projecte que no portarà res de bo al poble xilè. Ens trobem amb el Marc, i estem per allà al mig durant una bona estona. Potser en total estem aturats mitja hora ben bona, fent-nos sentir. Pels balcons hi ha gent cridant i picant amb caceroles. És emocionant veure tanta gent unida manifestant-se per defensar la seva terra.

Al final, els guanacos comencen a ruixar la gent. Tothom crida i protesta, però tothom es queda al lloc. Al cap d'una mica, veient que la gent no marxa, comencen a volar les lacrimògenes. Llavors sí que la gent comença a marxar, primer caminant, després corrent. Veiem com vuit o nou policies s'amaguen en un raconet d'una placeta, esperant per repartir quan la gent marxi cap allà. 

Entre tot el merder de gent corrent ens separem,  l'Amparo es queda amb el Marc no sé ben bé a on, i jo marxo amb dues de les noies. Soroll de sirenes, la gent cridant, l'espetec de lacrimògenes sonant per tot arreu. Veig com un cotxe de policia persegueix un grup de manifestants que intentaven sortir per un carrer, quasi atropellant-los. Seguim corrent entre la gentada, però clar, els zorrillos (els carros que tiren les lacrimògenes) corren més i ens avancen. Tot ple d'aquest gas que se't fica al coll i no et deixa veure res. Queixalant la llimona, que diuen que va bé contra el gas, i amb el mocador a la cara, seguim corrent intentant respirar el mínim possible. Sembla que siguem terroristes i que haguem fet alguna cosa greu. Fins i tot quan ja som lluny, quan ja es veu perfectament que la gent marxa, els zorrillos segueixen ruixant amb gas, i tirant-nos bombes d'aquestes als peus. Són uns cabrons.

Intentem entrar en algun bar, però tots tenen la porta tancada. Al final ens podem colar en una farmàcia i recuperar-nos una mica. Parlem amb el Marc i decidim trobar-nos en el bar on ells s'han refugiat. Sortim al carrer, i entre tota la gentada i tots els cotxes avancem i ens trobem en un parc. Ens acomiadem de les noies i amb el Marc i l'Amparo decidim quina és la ruta alternativa per on passem, perquè per arribar a casa hem de travessar tot el merder.

Pel camí veiem barricades, i tornem a patir els efectes de les lacrimògenes, aquesta vegada sense llimona, perquè li havíem donat tota a una nena que s'estava ofegant. Molt merder de cotxes i de gent, de fum i de sirenes. 

Anem a sopar al paseo Ahumada, i veiem que pel carrer hi ha un munt de gent i molta policia, sobretot a la zona de la Moneda. Però suposem que són només uns quants, i decidim marxar cap a casa.

I quina sorpresa, quan arribem a casa i mirem per internet, ens assabentem que trenta mil persones han arribat a la Moneda!! Nosaltres, els set mil que estavem aturats davant del GAM, només érem la cua de la manifestació! I clar, trenta mil persones és el que diuen els mitjans i la policia, així que probablement deviem ser més! El més trist és que mirant la premsa l'únic que s'explica són els aldarulls, els detinguts i els ferits. No s'explica que qui va començar amb el merder va ser la policia, i que la gent marxava super tranquil·la.

El que compta és que érem molts els qui vam sortir al carrer per defensar un espai tan fantàstic com és la Patagònia, sense importar l'edat, el sexe, la classe o l'orígen. I que, malgrat tota la repressió, ens vam fer sentir.

Sembla que això es va acabant...

Dues setmanes. Aquest és el temps que ens queda per acabar d'exprimir Xile fins l'última gota.

Poquíssim.

La veritat és que últimament estem fent moltes coses i això, sumat a la mandra, fa que tingui el bloc molt abandonat... però bé, així resumidament diré que les pràctiques van força bé, ja està tot dominadíssim. Ja només queden quatre dies d'unes nou setmanes que semblaven molt llargues al principi. Doncs ja n'han passat vuit i només en queda una. Una setmana amb la presentació clínica dels ous davant de tot déu... però bueno... paciència... jejeje!

També hem estat voltant més per Santiago, que no s'acaba mai...i per Xile, que això sí que no t'ho acabes!!! Hem anat a una de les cases de Pablo Neruda, que quina enveja de casa tot sigui dit!!! Hem sortit de festa, hem comprat moltes coses, hem passejat amunt i avall, hem fet sopars de puta mare... i no sé, anem passant el temps en aquest lloc tan bonic però que ja comença a ser bastant fred! L'única cosa dolenta, el fred....

La veritat és que no tinc gens de ganes de marxar... bé, una mica de ganes sí, que hi ha molta gent que tinc ganes de veure i de conèixer. Però aquests mesos han estat tan fantàstics, que sap greu que ara que ja ens sentim com a casa nostra i que ja ens hem fet nostra la ciutat, precisament ara haguem de marxar...

Aquestes dues setmanes prometo que seran intenses. Sóc molt conscient de la sort que tinc d'haver conegut tot això, i penso aprofitar-ho fins a l'últim dia. Serà dur el final, però haurà valgut la pena.

Cap de setmana al Valle del Elqui

Els xilens són gent estranya... viuen cap per avall, tenen les estacions del revés i quasi mai fan vacances! Per posar un exemple, la setmana santa. Tooooooooooooot el dia fan misses i en parlen per la ràdio, però només fan tres dies de festa: divendres, dissabte i diumenge!

Així que com que no tenen gaires festius hem aprofitat aquest per marxar de Santiago i veure una mica més d'aquest país que no s'acaba mai!

Dijous a la tarda ens vam trobar amb el Marc i l'Anna, vam carregar-ho tot a la seva carreta súper-molona i vam enfilar cap a Coquimbo, a uns 500 quilòmetres cap al nord. Després de moooolta estona de viatge, de riure de les senyores que espanten mosques a la vora de la carretera i de posar el peu a la font, vam arribar al nostre meravellós hostal de Coquimbo, regentat pel Chanquete ressucitat! Ell ens va indicar on estava ca la Maria, però com que estava tancat vam anar a sopar a un altre lloc que no recordo com es deia... ens vam fotre un lomo a lo pobre exageradament abundant...

L'endemà ens vam llevar, i després d'esmorzar vam anar en direcció a Vicuña, on havíem de passar les dues nits següents. Una estoneta de camí al costat del Pacífic i una estoneta al mig del desert! Abans d'arribar a Vicuña, però, ens vam aturar a Punta Choros, un poblet costaner molt petit, on et portaven a fer un tour per unes illes que són reserva natural. Vam anar en llanxa molta estona (ningú es va marejar) i primer de tot vam anar a buscar els dofins. De fet van ser ells els que van venir a trobar-nos, i es van posar a saltar i a nedar a tocar de la barca. Mai havia vist dofins tan a prop! Ni al zoo!!! També vam veure una colònia de llops marins com déu mana, que nedaven i prenien el sol entre les roques. Vam veure llúdrigues, ocells molt rars i bonics, i pingüins!! Sí, pingüins una altra vegada, però en aquesta ocasió vivien en una illa deserta i plena de cactus! Tota la vida relacionant els cactus amb una calor que flipes, i els pingüins amb un fred que t'hi cagues, i ara resulta que es poden barrejar! Madre mía... cómo está la vidaaa!!!!

També vam anar a una altra illa on vam poder passejar molta estona i veure més plantes i animals. I després de tot plegat, vam tornar a Punta Choros a dinar una empanada a la plaça del poble! L'excursió va valer molt la pena, i amb l'estómac ple ja ho teníem tot per poder continuar amb el nostre viatge!

La següent parada ja va ser a Vicuña, al Valle del Elqui. És molt curiós, perquè després de molta estona de veure només desert i cactus, i muntanyes i cactus, i més pedrots i més cactus apareix de cop i volta una vall super verda i super fèrtil, plena d'arbres i de vinyes. Realment impressionant el contrast!

Vam anar a l'hostal Donde Rita, la casa d'una senyora alemanya molt simpàtica, que tenia piscina i tot!! Vam deixar-ho tot i la dona ens va estar explicant què podiem fer i on podíem anar. Així que després d'estar observant com dos colibrís es perseguien pel jardí, vam anar a donar un voltet pel poble i vam anar a sopar.

El sopar de divendres va ser d'aquells que passen a la posteritat. Vam menjar uns entrepans gegants i boníssims... però la gràcia verdadera va ser el pisco sour que ens van portar abans, que va fer efecte molt ràpidament, i més en la Maria, que no beu mai! La tia a sobre li va demanar un xupito de pisco a la cambrera, i aquesta ens va portar mig got de tubo ple de pisco fins la meitat! Allò no hi havia qui s'ho fotés!!! Però bé, entre el pisco sour i el pisco de després vam passar la resta de la nit molt divertits, buscant plàtans per fer un milkshake per la Maria! jajaja!! Es va posar tan pesada que en una geladeria li van anar a buscar quatre plàtans expressament per ella (que estaven més passats que l'hòstia), i la tia de propina els va donar dos mil pesos!!! Es van quedar flipant!! Però nosaltres vam riure molt, va ser una nit molt divertida! (i al final els plàtans van acabar a les escombraries...)

L'endemà al matí, després d'una bona dormida, ens vam llevar i quasi que caiem de cul a terra!! La taula estava completament plena de menjar!! Pa, formatge, embotits, mantega, mermelades, pastissos, ous durs, cereals, fruites, sucs, tè, cafè... hi havia de tot!!! La seyora Rita és una mega crack dels esmorzars, la tia! Quina passada! I a més teníem un mini-ou de pasqua cada un! Però no vam poder esmorzar fins al cap d'una estona de llevar-nos, perquè el Marc no hi era... i no hi era, i no hi era, fins que va aparèixer amb una rosa per cada una!! A l'Anna n'hi va portar més (lògicament) però la Maria i jo vam tenir dues roses ben maques, que ens van fer molta il·lusió!! Així que va ser una diada de Sant Jordi amb rosa i tot, malgrat la distància!

Amb la panxa plena vam anar cap al museu de la Gabriela Mistral, premi Nobel de literatura que va néixer a Vicuña i que aquí va començar a escriure i a fer de profe. Una dona molt interessant que va fer un munt de coses!

Quan ja estàvem culturitzats vam dirigir-nos a la pisquera Los Nichos, que en principi és el primer lloc on es va començar a fabricar pisco (tot i que els peruans també se l'atribueixen i no sé sap ben bé qui el va inventar...). La visita a la pisquera va ser molt interessant, és una empresa familiar molt petita que produeix només unes dotze mil ampolles l'any (quan una empresa gran en produeix disset mil al dia!). Ens van ensenyar com és tot el procés de producció, van explicar-nos la història de la casa (que és molt curiosa, amb fantasmes i tot!) i després vam fer tastet de dos piscos diferents i d'un vi dolç bastant bonet! Vam comprar pisco també per portar cap a casa, i així podreu comprovar com de ràpid arriba a torrar!! jejeje!

Quan vam marxar de la pisquera vam anar a donar un volt per aquells indrets, i vam dinar a la casa d'una dona que tenia un cartell on posava que feia empanades. Així que vam dinar al seu "jardí", que de fet era un trosset petit de pati davant del riu i de la pell de dues cabres penjades d'un cordill. Unes empanades boníssimes, i un frankfurt amb palta boníssim també!

Ja teníem forces per continuar amb la nostra visita pel Valle del Elqui. Vam estar tota la tarda voltant amunt i avall, per poblets i camins de sorra, entre vinyes i cactus tota l'estona. Després d'un milkshake de litre que ens vam fotre cadascun, vam tornar cap a l'hostal a descansar i agafar forces per la nit. Vam jugar al monopoly, i vam sopar ràpid en un banc de la plaza de armas plats preparats que vam comprar al supermercat i que ens van escalfar molt amablement (i que per ser plats de súper estaven molt i molt bons!). I per què vam sopar tan ràpid? Doncs perquè a la nit anavem a l'observatori Mamalluca!

Resulta que el Valle del Elqui (i suposo que altres parts de Xile també) és el lloc on millor es veuen els estels de tot l'hemisferi sud. Però no tan sols de l'hemisferi sud, sinó que resulta que també està reconegut com el lloc on millor es veuen de tot el món!!! Així que no ens podíem perdre l'oportunitat de contemplar ben contemplat aquest espectacle que ja des del cotxe era realment impressionant!

A Mamalluca primer ens van fer una mica d'introducció sobre què anàvem a veure i sobre l'astronomia que tenien la cultura incaica i tal i qual. Va ser bastant interessant. El millor, però, va ser quan vam pujar al terrat i vam poder veure totes les constel·lacions que ens havien ensenyat (que són diferents de les que veiem a Catalunya, clar...). Va ser espectacular! No hi havia lluna i es veien tants i tants estels que no es poden imaginar, i la via làctia ben brillant i clara. Una passada. Vam estar mirant amb un telescopi gegant estrelles, nebuloses, una estrella que s'està a punt de morir i fins i tot Saturn, amb l'anell i dues de les seves llunes. I un munt d'estels fugaços. Realment va valer moltíssim la pena! Una passada que pugui haver-hi tants i tants estels! Si quasi qui hi havia més estels que espais negres!!

Vam anar a dormir bastant flipats, i avui ens hem tornat a despertar amb un grandíssim esmorzar esperant-nos! Ens l'hem cruspit i després hem anat tirant xino-xano cap avall, direcció a Santiago perque no se'ns fes tan pesat el trajecte. Aquesta vegada hem passat pel mig del desert, i darrere la camioneta! Ha seigut molt divertit, i hem acabat plenes de sorra i de pols, però som unes flipades i hem rigut bastant!

Hem dinat empanades per tercer dia consecutiu, aquesta vegada al costat de l'autopista. Però eren molt bones també! Hem seguit baixant i baixant, durant llaaaaargues hores, parant també per veure molins de vent i l'oceà que estava molt feréstec avui. Ens hem entretingut cantant, fent coreografies i comunicant-nos de diverses maneres amb els cotxes del costat, ja que la caravana per entrar a Santiago era considerable i al final tots ens coneixíem! Ha estat un viatge llarg, però divertit!

I res, hem arribat a casa i ara a descansar, que demà comença la primera de les tres últimes setmanes de pràctiques que ens queden! D'aquí un mes a aquestes hores ja serem a casa! Increïble però cert!!!

Dissabte al centre català!

Ahir va ser un GRAN dia! Per primera vegada vam anar al centre català de Santiago, per veure el Mandril-Barça. 

Ens vam trobar d'horeta amb el Marc, i vam pillar el metro fins al barri de Providencia, que és on es troba també el De la ostia. Vam arribar allà i oooooohhh!! Estava ple d'embotits!!!!! OOOOHHHH SÍIIIII!!!! Hi havia fuet, botifarra blanca, xoriço, cap de senglar, sobrassada, pernil... allò era el paradís!! Resulta que hi ha un parell de berguedans que estan muntant una empresa i es fabriquen ells els embotits... jo pq no em quedo gaire temps més, però sinó tenen el negoci assegurat!!!

Vam estar ajudant una miqueta, preparant plats, tallant pa (moooolt pa)... i després ens vam fotre fins al cul de menjar! Quasi que em queien les llàgrimes... va ser brutal! jajaja! Fa gràcia emocionar-se tant per dinar pa amb embotit, però després de tres mesos... el cos ho demanava a crits!! Mare meva, com vam menjar! Era tot boníssimm!!!!!

I res, després vam anar a fer un cafetó i llavors al centre català una altra vegada, a agafar lloc per veure el futbol! Va costar, però al final vam agafar un parell de cadires a primera fila!! I la resta doncs suposo que més o menys com tothom que veiés el barça... però si ho voleu veure amb els vostres propis ulls, mireu aquest vídeo de la televisó xilena!!

Alee doncs!! Que sapigueu tots que ara que ja tenim embotits ja estem totalment adaptades a les Amèriques i que no tenim cap ganes de tornar!! jejeje!

(Bueno... una miqueta de ganes sí... però molt molt molt poquetes...)

Comiat des de la distància

Aquesta nit està sent una mica trista... aquesta nit per primera vegada, preferiria estar a dotze mil quilòmetres de Santiago, en un baret que hi ha a Igualada... i mira que aquí hi estic de puta mare, i tot està anant millor del que em pensava... però aquest bar és un bar molt especial, i a aquestes hores s'hi està vivint l'última festa de totes.

L'última festa... i jo no hi sóc.

L'envelat ha estat un lloc molt important per a mi. És cert que podria haver donat molt més del que ha donat de sí, hi podríem haver fet moltes més activitats que teníem pensades, que molta gent tenia pensades, però no les hem fet. No les hem fet per falta de diners, per falta de coordinació, per falta de ganes massa vegades, o de vegades només les hem deixat per més endavant. Tan endavant que ja no es faran...

Però malgrat això, ha estat un lloc on han passat moltes coses importants. Per mi ha estat un lloc on he conegut molta gent. Molta gent amb qui hem compartit llargues nits de festa, de cançons, de xupitos i de converses. Molta gent que no hagués conegut en altres circumstàncies i que per sort he conegut. Gent de tot arreu que ens ha rebut a casa seva quan hi hem anat. També per sort, poca gent (tot i així, massa) que semblaven bona gent, i després ha resultat que no eren tan amics com volien semblar. Però per sobre de tot, he conegut molta gent que val la pena, molta gent que val moltíssim com a persona, molta gent que lluita cada dia per tot allò que creu.

I també alguna gent que m'estimo moltíssim i que ha esdevingut molt i molt important per a mi.

Ha estat un lloc on també he après moltes coses. Encara me'n recordo la primera canya que vaig servir, me'n recordo perfectament, i la cara de qui li vaig servir encara més. El que més recordo és que quan li vaig donar (tres quartes parts del got eren espuma...) em va dir "aquestes són les millors!". Així doncs he après a tirar canyes, a conèixer la vida i miracles de les begudes de la terra, a aguantar gent beguda a altes hores de la nit quan només tens ganes de fotre el camp, a jugar al futbolet, a valorar els amics que tinc... i a moltes coses més que no tenia ni idea que podria aprendre treballant darrere una barra...

També és cert que per culpa d'aquest bar m'he perdut moltes coses. M'he perdut concerts, sopars, caps de setmana, vacances... però tot i això, quan miro enrere estic convençuda que ha valgut la pena.

Perquè tot i perdre'm moltes coses, n'he viscut encara més. Nits de festa amb la reixa abaixada i la meitat de la gent cantant el Musculman dalt d'una cadira o amb un got al cap... conferències de gent que lluita al nostre país i fora d'ell... vespres de futbol que moltes vegades han acabat sent molt emocionants... sopars amb la posterior partida al savi... nits de concerts i de garrotins... balls damunt de les neveres, que a la barra no s'hi cabia... tupper sex molt divertits i instructius... nits de poesia... carnestoltes variats... nits de reis, amb el bar tot ple de plomes de colors (i el terra ben ple de caramels)... castanyades amb concert inclòs.... caps d'any de la quadrilla... festes majors, que no donavem a l'abast a servir cerveses... partides a un futbolet una mica peculiar... nits de singstar fins que ha sortit el sol... nits de cançons a cau d'orella i de petons d'amagat (i no tant d'amagat més endavant)... nits de festa que s'han allargat fins al matí... nits de reunions per intentar millorar una mica el lloc on vivim i tot el que fem... reivindicacions i lluites que han fet que el somni i els desitjos de molta gent cada vegada siguin més a prop...

Em sap molt de greu no ser aquesta nit a l'envelat. Ha estat un lloc molt important per mi, i de debò que em sap molt de greu no poder-me'n acomiadar. No poder viure per última vegada totes les cançons que s'hi estan cantant, tots els somriures que segur que hi ha, tots els balls que s'hi estan ballant, les cerveses i els cubates que s'estan bevent, els gots que s'estan trencant, les mirades, les abraçades, els records i les emocions... no veure més el mural de la paret, les ampolles col·locades i tota aquesta gent tan increïble junta en aquest lloc que tan m'estimo. I em sap molt de greu no estar al costat del Xavi aquesta nit, ja que si he pogut viure tot això de fet ha estat gràcies a que una nit a la Sala ell havia begut potser un xic massa, i no se li va acudir res més que proposar-me (a mi, que quasi que ni em coneixia!) que fos la cambrera del seu nou bar.

Si no hagués estat per això segur que jo ara no seria qui sóc, ni sabria el que sé, ni hauria viscut un munt de coses que he viscut i que han valgut molt la pena. I possiblement, si no hagués estat per aquesta proposta esbojarrada ara no l'estimaria tant ni el tindria a l'altra banda de l'oceà donant-me suport sempre que em cal.

Es farà estrany tornar a Igualada després de tot el que estic vivint aquí. Però encara serà més estrany passar pel carrer Òdena i veure sempre la reixa abaixada, sense saber com ha quedat per dins, ni trobar-me la mateixa gent al lloc de sempre...

És cert que avui és una nit trista, i sé que no només per mi... però estic segura que quan pensem en el bar, ens en recordarem de tots els moments bons que hi hem viscut i de totes les anècdotes que hem compartit tots plegats...

Així que moltes gràcies a tothom que ha format part d'aquesta història, curta però molt bonica. Moltes gràcies Xavi per deixar-me formar part del teu projecte, per compartir la il·lusió que hi has posat, i per tota la resta que ja saps.

Ara, a mirar endavant i a seguir gaudint de totes les nits que vindran. Perquè junts ens trobarem en moltes nits de festa i de lluita, i junts també viurem moltes coses que seran molt importants.

Mandra...

La veritat és que em fa molta mandra escriure al blog... però ho faré perquè no se'm queixin des d'Igualada...

Aquesta setmana (la quarta de pràctiques) ja he començat en sèrio a fer coses! Que consti que ja vaig dir q no estaven gaire ben organitzades, ja que mai havien tingut alumnes en pràctica a la part infanto-juvenil...

Hem fet rondes a la planta de pediatria, amb els metges i tal, per veure a quins nens de l'hospital els podem fer teràpia... així que els dilluns a la tarda anirem allà i estarem amb els nens i les famílies, que en casos tan greus els canvia la vida completament...

També havia de començar a tractar nens, però els dos que tenia van canviar l'hora per la setmana que ve... així que encara ho tinc pendent!

I els dijous al matí he començat a fer classes als alumnes de primer de fonoaudiologia (és a dir, logopèdia). Sí, sí! Ara resulta que sóc profe universitària! XD La veritat és que es van comportar prou bé, van flipar bastant veient que els donava jo la classe... fa gràcia perquè la meitat de la gent té la meva edat, o són fins i tot més grans! Però bé, pensava que seria pitjor! A més és una classe molt pràctica, no he d'estar tota l'estona xerrant, i això ja és molt... estic aprenent un munt sobre teories de la comunicació! jejeje!

I no sé, la resta tot va molt bé! Anem voltant amunt i avall i veient cosetes (i sobretot comprant cosetes... massa cosetes...) i ja estem totalment adaptades a la vida santiaguina... així que serà dur tornar a Igualada! Però bé, per això encara ens falta!!

I ale!

Aniversari (llarg i) feliç!!!

Moltes gràcies a tothom!

Perquè ha estat un aniversari molt llarg, que ha durat 29 hores. Però sobretot perquè, tot i la gran distància, m'he sentit envoltada de molta gent.

Així que moltes gràcies a tothom qui ha trucat, qui ha volgut perdre una estona a l'skype xerrant, qui ha deixat missatges al facebook, qui ha enviat mails, qui ha mogut un munt de gent i segur que ha perdut moltes estones per preparar-me uns vídeos molt divertits, a tothom qui ha fet possible que es realitzessin aquests vídeos, qui m'ha fet fora del pis ben d'hora perquè me'l trobés ple de globus i serpentines quan tornés, i m'ha fet bufar les espelmes dues vegades!! Moltes gràcies a tots els que avui us heu enrecordat una miqueta de mi!

Aquest aniversari passarà a la història, i en bona part gràcies a vosaltres!! Volia penjar els vídeos que ha fet la Marina perquè els pogués veure tothom qui no té facebook... però no ho sé fer! Així que penjo els enllaços del facebook igualment, a veure si vosaltres ho sabeu fer d'alguna manera, perquè els vídeos són genials!!

1. Tràiler que va aparèixer sospitosament el dia abans!! Quin misteri... =)

2. Vídeo de les dotze de la nit (hora catalana). Perquè aquí encara faltaven hores, però allà ja era dia 31!

3. Per començar el dia amb alegria!!

4. ... i per acabar de rematar l'aniversari! =)

Res, espero que en pogueu gaudir... jo ja només puc dir... CUAC-CUAAC!!! =)

Pas de l'equador

Ahir va fer 59 dies que vam començar la nostra aventura. I ahir faltaven 59 dies per tornar a casa i explicar-ne els detalls a tothom qui vulgui (i tingui paciència per aguantar-me el rotllo, clar... jejeje!)

Per tant, avui ja en portem 60 aquí, i en falten 58 per tornar. Ja hem passat la meitat del camí.

I la veritat és que em sap greu, perque de moment està sent tot tan fantàstic, tan perfecte que està superant totes les expectatives que durant molt de temps m'havia imaginat. I sap greu que falti menys perquè s'acabi.

Tot i això, no em quedaré amb aquesta idea, enyorant el que encara ha d'arribar. Fins ara he après coses cada dia, i durant tots els dies que queden seguiré exprimint aquesta experiència al màxim, perquè està valent moltíssim la pena!!

I sé que és estrany dir-ho, però no tinc ganes de tornar. Potser sense skype, sense facebook i sense tantes mandangues seria tot més dur. Però és que estic tant bé aquí que encara no sé què és enyorar-me...

Però bé, suposo que això és una bona senyal, no?

Nit trista de separacions...

Semblava que tot anava bé, que tot era fantàstic. Però ja ho diuen que no tot pot ser sempre perfecte... Tantes coses bones per força havien de compensar-se amb alguna cosa dolenta...

Després de quasi dos mesos de voltar per aquest país, ha arribat el dia que ens temíem. Juntes hem passat moltes aventures, hem conegut moltes coses, molta gent i molt indrets. Tot fabulós. Hem compartit matins al sol, tardes de piscina, nits de pel·lícula, dinars, sopars, esmorzars, berenars, passejades, viatges, rialles... I hem compartit moltes nits, una al costat de l'altra. 

Però això ja s'ha acabat... totes aquestes nits fantàstiques no es tornaran a repetir. Ens han tret el nostre llit de matrimoni! I ens l'han canviat per dos matalassos individuals i insípids, distants i freds.

Qui em destaparà a mitja nit araa?? Qui em tirarà els coixins pel damunt?? Qui em despertarà a mitja nit perquè no para de moure's i de parlar en veu alta?? Eeeh?? Qui?? Quiiii?????!!

La resposta és clara i contundent: ningú. Perquè ara ja no dormim juntes. Ara cadascú dorm el seu llit, en el noster pis de 40 metres quadrats... Sabíem que arribaria aquest moment, però és dur acceptar aquestes separacions tan sobtades...

El nostre matrimoni s'ha acabat. Ara som una parella separada per una tauleta de nit... Ha estat fantàstic mentre ha durat, però el nostre amor era impossible...

T'enyoraré, Maria!

La (dura) vida de l'estudiant

És trist dir això, però estic començant a viure la vida d'estudiant (la verdadera i autèntica "vida de l'estudiant" de tota la vida!) aquí a Santiago... A Igualada no es pot considerar que tingués vida de l'estudiant, perquè vivia amb els pares, cada dia anava en cotxe a la uni (ni amb la hispano, que és el nivell bàsic de vida de l'estudiant... ni això...), i bàsicament diguéssim que no es pot considerar universitat la merdeta d'escola petita on estudiava!!

Així que a finals de carrera estic descobrint la vida de l'estudiant. La dura vida de l'estudiant!

La vida de l'estudiant comença a les set del matí, i consisteix en vestir-se a les fosques perquè la Maria dorm tres quarts d'hora més. Llavors consisteix en carregar piles amb un iogurt amb crispis i un got de suc!

I amb les piles carregades ja et pots llançar al món salvatge que és una ciutat de sis milions d'habitants! Ale, al carrer!!! Avançar ràpid, esquivar coloms, esquivar la cua del bus (que fa com mitja quadra...), passar un parell de passos de zebra, i entrar al metro. I aquí arriba el pitjor moment del dia.

El metro de Santiago és un metro com qualsevol altre. Però amb la diferència que a quarts de vuit del matí en comptes d'un metro sembla un camió de bestiar. La gent s'acumula a l'andana fins que quasi cau cap avall (no cauen perquè hi ha uns guàrdies d'andana que els empenyen cap enrere), arriba el metro, s'obren les portes i pam! Com una ampolla de cava, allò s'obre i comença a sortir gent, i gent, i gent, i gent... i no paren mai de sortir!!! De cada porta potser surten com quaranta persones!! I quan tothom ha baixat, toooooooooooota la penya que hi havia a l'andana es comença a empènyer per entrar! Realment és una operació arriscada, perquè encara no han deixat cinc segons les portes obertes que ja se sent pels altaveus "Se inisia el sierre de puertas". Així que la gent empeny i empeny fins que tothom és més o menys a dins i es tanquen les portes. I (si ets dels que ja no hi caben dalt del metro) veus com marxa amb la gent literarlment enclastada contra els vidres, com si fossin mosques esclafades... Però bueno, després de vint minuts d'aguantar la respiració i la pressió, s'acaba el viatge! 

Després toca treballar, de dos de nou fins les cinc més o menys. Però no tornaré a fotre el rotllo una altra vegada...

I després de repetir el viatge en metro (a aquestes hores de la tarda et pots permetre fins i tot agafar-te a una barra d'aquelles per no caure! Un luxee!) arribar al pis, fer algo de feineta, tenir una mica d'estona per fer el gos, i el gran moment de preparar el sopar, i encara millor!! El dinar per l'endemà!!! Aquest és el segon pitjor moment del dia...

Però bueno, de fet així mirat fredament, tampoc es tan tan dura aquesta vida de l'estudiant...

Les Pràctiques

Ja han començat Les Pràctiques. Així, amb majúscula. Després de tres anys de carrera, amb els seus moments divertits i els seus moments feixucs, i després d'un mes i mig de voltar per terres xilenes, de vacances i de sol, i de no fotre l'ou així en general, per fi ha arribat el moment decisiu. De fet, tota l'aventura aquesta que estem vivint té una raó principal: Les Pràctiques. Les Pràctiques que tant de temps he(m?) temut, ja han començat.

I la veritat, no n'hi havia per tant! O potser sí...

Tot just vaig començar ahir, perquè dilluns vam tenir uns problemes tècnics de coordinació i la terapeuta em va estar esperant a la universitat mentre al carrer del costat jo l'estava esperant a ella al centre de pràctiques. Vam esperar-nos i esperar-nos, la una a l'altra. Jo al cap d'una hora i mitja vaig decidir marxar,  no sé quanta estona va estar-me esperant ella... 

Així que ahir va ser el primer dia. De moment no estan gaire organitzades, ja que a la unitat on estic només hi ha dues terapeutes, que fan una jornada i mitja cadascuna. Per tant, com que jo hi he d'anar quatre dies no sé ben bé quin merder han muntat que han portat una terapeuta de la universitat també, i encara han d'acabar de quadrar els seus horaris, i sobretot els meus!

Per cert! No he explicat el lloc on sóc! Les famoses pràctiques les estic fent a la Clínica Psiquiàtrica Universitària (CPU), que pertany a l'Hospital Clínic de la Universitat de Chile, que com diu el nom pertany a la Universitat de Chile, ves quina cosa! És un súper hospital enganxat a una macro universitat que tela marinera! Per sort la CPU està a l'altra banda del carrer, i queda una mica aïllada de tanta aglomeració de metges,  infermers, kinesiòlegs, professors, malalts, estudiants, famliars i un senyor que passa venent CDs pirates per les habitacions! A més, concretament dins la CPU estic a la part infantojuvenil, que queda encara una mica més separada, i per tant estem la mar de tranquil·les!!

Per no atabalar el personal diré que les pràctiques fan bona pinta, però que com diu el senyor de l'APM "estic una mica cagat". Dos dies al matí hi ha reunions clíniques (toooooooooooot el matí), on es parla dels casos que entren un dia, un altre dia de tots els nens així més en general i un altre dia es fan com presentacions dels professionals. Totes les reunions es fan davant de tot l'staff de professionals, és a dir, metges, psiquiatres, psiquiatres infantils, neuròlegs, terapeutes, no sé si també psicòlegs, i tooot el munt de becats que estem fent les pràctiques (que igual que jo n'hi ha com deu o dotze més, però q tots porten ja molt de temps). Bueno, doncs tinc la gran sort que al maig em toca fer una catxo presentació així com súper currada davant de tota aquesta gent! L'alegria que m'ha entrat quan m'ho han dit (de fet m'ho han proposat, però no podia dir que no...) ha estat indescriptible!! ¬¬' A més també he de fer no sé quin altre totxo de treball explicant com s'hauria de fer un departament de TO en una planta de pediatria d'un hospital i no sé quantes coses més... Una sort, tuu!

Hi ha dues tardes que estic amb una altra terapeuta fent un taller a la part d'adults, una altra tarda que vaig amb la meva supervisora a la part pediàtrica de l'hospital (és a dir, amb els nens "no-psiquiàtrics", per entendre'ns), un matí que es fa un taller familiar amb els nens i els pares, i la resta del temps he d'atendre pacients! Com si fos una més i portés tota la vida fent-ho!! Però bueno, espero no liar-la... em van advertir que quan estigués amb els adolescents havia d'anar en compte perquè alguns es fuguen (ja q tenen tns de conducta i coses així...). Com se m'escapi un nen m'agafa algo!

Ale doncs! Ja està tot explicat! Qui vulgui saber més aventures, q truqui!

Final d'etapa

Ja fa sis setmanes i un dia que voltem per aquestes terres. Es diu ràpid! Han estat sis setmanes intenses, d'aprendre coses sense parar i de conèixer llocs i gents fantàstics!!

Però deiuen que tot s'acaba, i les vacances no són una excepció. Així que aquestes sis setmanetes de vacances que ens hem tirat, demà arriben a la seva fi. Dilluns comencem pràctiques.

Fins ara tot ha estat molt bonic, suposo que a partir d'aquesta setmana ens tocarà patir una mica, que no pot ser normal que només ens passin coses bones!! Així que tocarà matinar, caminar enter la multitud en hora punta (que aquí és exageradíssim!!!), estressar-se veient com passa el metro i no pots pujar-hi, i enfrontar-se a la realitat i a què representa treballar del que he estat estudiant tots aquests anys. Espavilar-se i buscar-se la vida tota sola, i intentar que no se'm fugui cap adolescent (que ja m'han advertit d'aquest risc...).

Ganes? Moltes. Nervis? Encara més, per què negar-ho.

A veure què passa...

Records (súper llunyaníssims!) del nord...

Tot i que em fa una mandra horrorosa, escriuré la segona part de les nostres vacancetes pel nord de Xile, perquè van ser molt guais i perquè hi ha gent pesada que no calla si no ho faig...

El dissabte 26 de febrer vam arribar a San Pedro de Atacama a les nou del matí. Quan ens vam despertar en aquell bus taaaaaan súper-còmode vam descobrir amb sorpresa que érem ben bé al mig del no-res. Només la carretera, la sorra i el cel. Clar, portàvem tota la nit travessant el desert, però com que era fosc no l'havíem vist encara!

Quan vam arribar vam anar cap al nostre hostal, vam instal·lar-ho tot i vam anar a descobrir el poble! El poble de San Pedro és preciós. El terra vermell (sense asfaltar, excepte la plaça i un carrer), les cases blanques, els arbres verds i el cel ben blau. Sembla un poble pintat amb pintura de dits, amb els colors tan plans... I a part de ser bonic, fot una calda que flipes tulipes! A la plaça del poble tenen un solmáforo, que medeix el grau de radiació solar que hi ha en aquell moment, i diverses vegades estava al nivell màxim!

El primer dia vam estar passejant pel poble amunt i avall, i també vam llogar dues excursions per fer l'endemà: al matí anàvem al géiser del Tatio, i a la tarda a la laguna Céjar. Així que com que l'excursió al Tatio et venia sortia a les quatre del matí, vam anar a dormir molt d'hora.

A tres quarts de quatre ens va sonar l'alarma, i ens vam aixecar amb llàgrimes als ulls (de son, i de pena per haver dormit tan poc). S'ha de tenir en compte que normalment un dissabte, a tres quarts de quatre, falten bastantes hores per trepitjar el llit, però bueno...

La qüestió és que ens vam llevar, i vam estar esperant el bus, que ens havia de passar a buscar entre les quatre i dos quarts de cinc. Vam esperar i esperar, i a dos quarts de sis del matí vam decidir que segurament se n'haurien oblidat de nosaltres, per alguna extranya raó. Ens van marginar bastant, pobres de nosaltes...

Així que quan ens vam llevar per segona vegada vam anar a voltar més pel poble, vam anar a demanar per quina raó ens havien fet llevar a aquelles hores intempestives i vam solucionar el tema. També vam anar a comprar un jersei, perquè després d'esperar-nos mitja hora al carrer la nit abans, ens vam adonar que a la nit, al desert, fot una rasca que t'hi cagues!!! Mare mevaaa!! Jo em pensava que al desert feia calor, ostiaa! Doncs no, a la nit fa molt fred...

A les quatre vam anar, aquesta vegada sí, a l'excursió que tocava. Ens va venir a buscar el bus a l'hora prevista i vam fer camí durant una hora més o menys pel mig del desert cobert de sal. Estàvem a la zona del salar d'Atacama, i la primera parada que féiem era la Laguna Céjar, que té una concentració de sal semblant a la del mar mort, i per tant és impossible enfonsar-te. Quan hi vam arribar, després de passar-me mitja hora clavada al terra, amb el fang fins als turmells, vam descobrir que t'has de banyar amb xancletes. Perquè el terra té una dura costra de sal que el recobreix, i la Maria va descobrir que si vas descalç et talles.

Així que ens vam estar banyant per allà bastanta estona, amb xancletes, que si et queien no passava res perquè flotaven clar. Vam fer el capullo de totes les maneres que se'ns va acudir, i vam tornar cap al bus. Allà un home amb un martell i una escarpa ens va treure la costra de tres dits de sal que duiem al damunt. Es broma, ho va fer amb aigua clar. Però que portàvem mig quilo de sal cadascuna sí que és cert!

La següent parada va ser els Ojos del salar. Això vénen a ser dos llacs completament rodons, un al costat de l'altre, que hi ha allà al mig del desert. La gràcia és que són d'aigua dolça, i la gent s'hi banya per treure's tota la sal. Però aquella tarda estava núvol i feia ventet, així que vam decidir perdre'ns l'experiència a canvi de no morir congelades...

La última parada de l'excursió va ser al llac Tebenquiche, on representa que hi vas a veure la posta de sol i és tot fantàstic i super bonic. I quan vam arribar vam flipar mandarines, perquè pensavem que ens trobaríem un llac. Però no! El llac hi era, però estava tot completament cobert de sal. Semblava que hagués nevat al mig del desert! Realment era impressionant, mai havia vist tantíssima sal junta, era una passada!! Vam fer el capullo bastanta estona més amb la sal, i després vam poder gaudir d'un fantàstic pica-pica, amb patates i galetes i PISCO SOUR!! oooohh seeeehh!! I vam veure la posta de sol. I al final vam decidir que sí, que havia estat tot fantàstic i super bonic!

Aquella nit vam tornar a anar a dormir d'hora una altra vegada, perquè l'endemà ens sonava el despertador a la mateixa hora intempestiva... Aquesta vegada, però, no ens van fer la broma i ens van venir a buscar. Un guia que estava bastant bo, tot sigui dit...

Tothom va dormir durant l'hora i poc que va durar el viatge fins la zona dels guéisers. Tothom menys jo. Per què? Doncs mira, perquè sóc així de guai, i el meu cervell va decidir que ja no s'adormia, toca't els ous. I tenia son eh! Però mira, ell ho va decidir, i així es va quedar la cosa...

Vam arribar a dalt cap a les sis del matí, potser una mica abans. La zona aquesta del tatio és el camp geotèrmic que es troba a més alçada de tot el planeta, a 4.321m. Fàcil de recordar! Per aquesta raó molta gent agafa mal d'altura i han de menjar fulles de coca, o caramels de coca, o infusions de coca, o coca amb xocolata. Però a nosaltes no ens va passar! La visita al Tatio va ser molt interessant. Vam veure fumeroles, piscines bullents i guéisers. La diferència és que a les primeres només veus el vapor, a les segones veus com bull l'aigua, i als últims veus com l'aigua surt disparada cap amunt. En general feia bastanta pudor sofre, també depenent de si la fumerola o el que fos era molt, poc o gens tòxica. Era guai perquè feia molt fred (hi havia com un o dos graus de temperatura a primera hora), però et podies escalfar amb el vapor, i fins i tot seient al terra. Però tot i que ens ho passàvem bé, ens esperava la propera parada, que era millor!

La propera parada eren unes aigües termals naturals que hi havia allà al costat. A dos graus de temperatura, et treies la roba i et mories de congelació. Però llavors et ficaves a l'aigua i allò era la glòriaa!!! L'aigua estava molt calenta, depenent de la zona de la terma on et banyéssis. Havies de vigilar perquè hi havia moments en que sortia tot el "xorro" de la muntanya i et cremaves que donava gust. Ara bé, el millor moment era quan havies de sortir, i se't tornava a congelar tot, però amb el contrast de l'aigua calenta era encara pitjor!! Bbrrrrr!!! Va ser un moment dur! Però va valer la pena, la sensació que se't quedava al cos després era al·lucinant!

Després d'això vam estar visitant més coses. Las Vegas de Putana, que és com un oasi que hi ha al mig del desert on va a parar tota l'aigua del desgel dels volcans, i gràcies a això està ple de plantes i d'ocells de tota mena. I després vam anar al poble de Machuca. Que és un mini-poble on viuen com unes quaranta persones, si no recordo malament. Allà vam fer-nos fotos amb llames adultes, i amb una mini-llama que feia tres dies que havia nascut i que era una monada. Era com el cabrit del norit, però amb les orellles i les pestanyes més llargues...

I després de tantes llames ens va entrar gana. I vam degustar un fantàstic pintxo de carn de llama i ceba (molt bo) i una empanada de formatge que quan vam fer la primera queixalada van baixar els àngels amb els seus instruments varis entonant una músca celestial, i van sortir ocells i papallones de tot arreu, i el món va anar a càmera lenta durant un breu instant.

Després de tot això vam fer moltes altres coses, que molt resumides són: dinar i passar la tarda pel poble, agafar un bus fins a Copiapó, arribar allà a les sis del matí, esperar un taxi que havíem llogat, cansar-nos d'esperar el taxi i agafar-ne un que hi havia per allà, pujar a l'avió i tornar al pis!

I s'ha acabat l'aventura pel desert! Va tenir molts més detalls, però es fa etern explicar-ho per aquí... així que si algú vol saber més, que pregunti! Aleeeee!!

Records (llunyans) del nord

Com ja vaig dir, la setmana passada vam anar a visitar el nord de Xile. I realment és sorprenent com arriben a ser de diferents els dos extrems del país! Dimecres al matí vam agafar el metro, que ens va portar fins a una parada d'autobus, on vam agafar un bus, que ens va portar fins a un aeroport, on vam agafar un avió, que ens va portar fins a Copiapó, on vam agafar un colectivo que ens va portar fins a Caldera.

El nostre hotel estava, sense nosaltres saber-ho, a la plaça central del poble! Mira que bé!! El nostre principal objectiu a Caldera era trobar la platja de Verde Vértigo, una platja que ens havien recomanat el Marc i l'Amparo i que per les fotos semblava ser que feia molt bona pinta. El petit detall era que resulta que és una platja que pocs xilens coneixen, i que a més, els pocs que la coneixen ho mantenen en secret perquè no s'ompli de guiris que ho esguerren tot. Així que la nostra missió era més difícil del que ens pensàvem!!

 

La primera tarda, després de preguntar per Verde Vértigo sense cap mena d'èxit, vam decidir anar a playa Loreto, que estava bastant a prop del poble. Vam arribar a una platja bastant xula, petitona i completament deserta. Ens vam banyar al Pacífic per primera vegada, i vam comprovar que l'aigua està completament gelada!! Deuen pujar les corrents de l'antàrtida o jo què sé, però aquella temperatura de l'aigua no era normal! Així que quasi tota l'estona ens vam quedar a la sorra. I, com per art de màgia, al cap d'uns minuts aquella platja tan deserta per alguna estranya raó es va convertir de cop i volta en un txiquiparc! I per alguna altra estranya raó, al cap d'una estona d'estar en aquella platja semblavem pebrots escalivats. Jo concretament vaig agafar l'escaldufada del segle. Bé, la del segle no, la de la temporada, perquè no sé com m'ho faig que cada estiu em passa el mateix... és com la inauguració de l'estiu, fins que no em cremo sembla com si no hagués començat... =S

A la nit vam anar a sopar a un mexicà, on el cambrer es va atrevir a insinuar que un plat de fajitas per les dues era molt i que potser no ens l'acabaríem... JA, JA i JÀ! què es pensava aquell cambrer?? No sabia quin peu calcem!!! Ens ho vam acabar tot, no per gana, sinó perquè estava bo, i sobretot per orgull! Que no ens ho acabaríem, deia el tio... tsss...

Després vam estar voltant pel poble, on hi havia una fira amb paradetes guais i inflables i uns futbolins i coses així. I vam aprendre que no saben col·locar els ninotets del futbolín... en posen cinc al pal del mig, com s'entén???

L'endemà vam intentar anar a Verde Vértigo una altra vegada, sense èxit una altra vegada. Així que vam anar a Bahía Inglesa, que és la platja turística per excel·lència d'aquella zona. Sorra blanca, aigües turqueses, ventet... s'estava perfecte! Ens hi vam passar tot el matí, a la platja i voltant pel poble. I com que no teníem gaire gana, i a més no tenim ningú que ens digui "això no és dinar!" (amb veu de mama), doncs vam dinar xurros farcits de xocolata! Visca! Vam tornar cap al poble fent autoestop, i el senyor simpàtic que ens va recollir ens va revelar una dada reveladora: la platja de Vérde Vértigo també s'anomenava El salto del gato! Oooohh! Ja teníem una pistaa!

Així doncs, al dia següent, després d'haver recollit totes les maletes i totes les mandangues, vam agafar un taxi que ens va portar a Verde Vértigo. I resulta que la platja aquesta estava a la quinta hòstia del poble, semblava ser... El tio anava a tota merda pel mig del desert, per una carretera llaaaaaaaaaaaaaarga que no s'acabava mai i per on molt de tant en tant passava un cotxe. I quan portava un merder d'estona per la carretera va agafar un caminet i vinga! A conduir pel caminet polsós, entre pedres i cactus durant una bona estona! La Maria i jo ens miravem, de tant en tant. No ens dèiem res, però estic segura que les dues vam tenir moments de penediment... però portàvem tres dies darrere d'aquella platja, així que pels nostres ous que hi anàvem!!

I bé, quan vam arribar allà al cul del món vam baixar i el taxista ens va donar el seu telèfon, per si el volíem trucar per tornar, ja que era bastant improbable que a ningú se li acudís passar per allà aquell dia. O aquella setmana... Mentre pujava al cotxe, també ens va advertir que segurament en aquell indret perdut no havia arribat encara la cobertura... Molt graciós, ell...

I res, les nenes amb la maleta a l'esquena vam començar a caminar i caminar per la vora de la platja. Vam passar platges, vam escalar muntanyes, vam passar cales, més platges i més cales. I més platges.  I vam veure ocells, llangardaixos i un cementiri d'algues que feia una pudor impressionant! Realment el paisatge era increïble. A un cantó tenies el mar, amb unes onades que feien com quatre o cinc metres d'alçada (equilicuà: no ens vam poder banyar...), a l'altre cantó teníes una paret de roca groga immensa. I pel damunt tota l'estona ens sobrevolaven ocells, com si fóssin voltors esperant que la seva presa acabés caient... el que no sabien ells és que no eren voltors, i que nosaltres no cauriem! I hi havia uns penya-segats impresionants!! Realment  era un indret fantàstic perdut en un racó del món... Va valer molt la pena l'excursió!

Quan ens vam cansar de caminar i caminar, després de quasi dues hores, vam decidir que ja havíem vist prou Verde Vértigo, i vam fer mitja volta. I apa! Una horeta més de tornada! (a la tornada no ens vam encantar tant a fer fotos, i anavem més lleugeretes...)

Quan vam arribar al punt de partida, vam comprovar que com havia predit el savi taxista no teniem ni una ratlleta de cobertura. Així que vam caminar com tres quarts d'hora més pel mig del desert, sota el sol abrasador, sense una gota d'aire que passés i amb només una ampolleta d'aigua per les dues. Entre sorra, pedres, cactus, sorra, matolls secs, més sorra i més pedres. I més sorra. I de tan en tant també passava una bola de palla rodolant, i algú xiulava de fons... com de pel·li de cowboys.

L'alegria quan vam albirar la carretera va ser màxima. I quan vam arribar-hi i vam veure  el cartellet on deia que "només" ens faltaven vint-i-dos quilòmetres per arribar al poble també vam estar molt contentes... Però res, vam fer autoestop una altra vegada! I el segon cotxe va parar, toca't els ous! I nosaltres pagant taxis fins llavors com unes burres...

Total, que una noia molt simpàtica ens va portar fins a Caldera. Allà vam dinar per recuperar forces, i a la tarda vam agafar un bus que ens va portar fins a Copiapó. I des d'allà vam pujar a un altre bus que ens portaria cap al següent destí. I quan ens vam despertar al matí (bé, és un dir, perquè després de dotze hores en un autocar es dona per suposat que ens vam despertar quaranta vegades durant la nit...) ja érem a San Pedro de Atacama!

Però això ja ho explicaré un altre dia, que ja és prou llarg el rotllo! I ara em fa mandra, la veritat...

Per si no fa prou calor a Santiago... marxem al desert!!

Després d'una setmaneta a Santiago una altra vegada, demà tornem a agafar un altre avió! Ja serà el cinquè en menys de quatre setmanes! Clar que després del súper vol de 14 hores des de París fins aquí, un vol de tres horetes de res ja quasi que no té ni emoció...

Doncs demà tornem a marxar, aquesta vegada cap al nord. Que aquest és un país d'extrems, i tant pots baixar a tocar del pol sud com pots pujar al desert més àrid del món! Així que com que hem vist un extrem, ara toca veure l'altre, el desert d'Atacama. I de pas ens passarem un parell de dies a Copiapó i tastarem l'aigua del Pacífic, que encara ho tenim pendent...

Ale! Bona setmaneta, i ja tornarem amb notícies fresques!!

Pingüinejant a la Patagònia! [part dos]

El diumenge al matí havíem de marxar cap a Puerto Natales. Vam estar bastanta estona decidint si pagàvem l'hotel o no, perquè era una merda d'hotel que flipes. Tot el dia donaven cops perquè feien obres, no tenien cortines (i tenint en compte que allà baix el sol es ponia a quarts d'onze i sortia a quarts de quatre, no feia gràcia la brometa), la mestressa era una borde, estava brut que t'hi cagues, no teníem calefacció a l'habitació, a la paret del lavabo hi havia unes esquerdes que des de la dutxa veies el carrer (i és totalment verídic!), l'esmorzar constava de pa, llet, llimona, iogurt i unes pellofes (que representa que eren crispis) i dos dels quatre dies no quedava ni pa ni llet... una desgràcia!! Però al final ens vam "rajar", perquè som tontes i no sabem fer aquestes coses de marxar sense pagar. Però aprofitant que no hi havia la mestressa i hi havia un altre tio, quan ens va passar la factura on cobrava 25 lucas per cada nit (que era el que m'havia dit la dona per telèfon) vam posar la cara de sorpresa-indignació-no-pot-ser-dios-mío-que-fuerte-me-parese que portàvem tot el matí assajant, dient que no podia ser de cap manera, que a nosaltres ens havíen dit que valia 17 lucas i que no podia ser, que sinó haguéssim anat a un altre hotel que era més barato i no sé quines històries més... Estàvem SÚPER indignades de la vida, no us ho imagineu! Així que l'home va trucar per telèfon a la mestressa, que a aquelles hores del matí estava bastant sobada, i ella li va dir que sí, sí, que eren 17 lucas!!! Toca't els ous! Total, que en comptes de pagar 100 lucas en vam pagar 68, així amb tot el morro! Perquè després em diguin que no intento estalviar!

Després de perdre el temps deu hores amb aquell home entre que trucava i canviava la factura i tota la pesca, vam anar a buscar el bus, i vam tenir tres hores de camí fins a Puerto Natales!!

Allà vam estar passejant pel poble, vam anar a la platja també i vam tastar el peix xilè, per dinar i per sopar, que encara no ho havíem fet!!

I l'endemà al matí ens vam llevar a les 6'45h (AAAAAAAAHHHHGG!) perquè anàvem d'excursió! Així que vam agafar un altre vaixell i vinga! A navegar tot el dia! Vam veure cascades i més cascades, una colònia de cormoranes (que són com uns pingüins, però més petits i que volen), i després d'una estona, quan ens estàvem mullant bastant a la coberta del vaixell (perquè, com no podia ser de cap altra manera estava plovent bastant...), vam arribar a un revolt entre les muntanyes, i allà al mig va aparèixer el glaciar Balmaceda! Per caure de cul a terra!! Ens hi vam acostar amb el vaixell, i era impressionant!!! 

Després d'una estona fent fotos i tota la pesca, vam tornar a navegar una altra vegada, fins que vam entreveure un altre glaciar entre les muntanyes. El vaixell es va aturar en un moll que hi havia a prop i vam baixar, per començar l'exursió! I vam començar a caminar i caminar, i va aparèixer el glaciar Serrano! Que aquest era per caure de cul a terra i rebotar!! Era enormement gegant!! I d'un color blau impressionant! Una passada!! Exagerat, com tot en aquelles terres: muntanyes exagerades, vent exagerat, pluja exagerada i glaciars exagerats!! I tot exageradament bonic!

Vam estar bastanta estona voltant amunt i avall per la muntanya, i al final vam tornar cap al vaixell. Allà vam dinar i cam tornar cap a Puerto Natales. Pel camí vam anar a veure una  súpercolònia de llops de mar, que estava formada per dos que prenien el sol damunt d'un pedrot i dos que nedaven. Suposo que la resta de membres de la colònia devia estar en un altre lloc, perquè sinó vaia merda de colònia!

A la nit vam anar a sopar a una pizzeria, i vam conèixer dos xilens molt simpàtics que ens van explicar excursions barates per poder fer l'endemà, i vam decidir que faríem dit fins un lloc que es diu la cueva del Milodón, que està al parc natural Torres del Paine. I vam anar a dormir.

I l'endemà ens vam llevar i moooooooolt ràpidament vam fer les maletes i vam estar buscant el telèfon d'un hotel que ens havíen dit, que en comptes de valer 35000 pesos en valia 5000. Així q li vam dir a l'home de l'hotel que marxàvem, q al final tornàvem a Punta Arenas aquella mateixa tarda. I (aquí comença el nostre dia gafe que te cagas) no es podia pagar amb targeta. Bueeno, no passa res, la Maria va anar al banc i jo em vaig quedar a l'hotel (perquè jo no tenia absolutament res de diners, ni targeta tampoc). La vaig esperar i esperar, i després la vaig seguir esperant, i després de molta estona d'esperar vaig seguir esperant un rato més perquè encara no venia...

Al final va arribar, amb la gran notícia que no havia pogut treure diners del banc. Resulta que son pare li havia ingressat 200 lucas però encara no les havia rebut. Així que vam anar a donar un volt pel poble, i després d'anar al banc trenta vegades vam seguir voltant. Tooot el matí voltant. Fins que al final vam decidir pagar-li a l'home tot el que teníem, excepte 5000 pesos per comprar menjar. I a dormir... doncs al carrer.

Vam anar a comprar menjar amb les 5 lucas. Ens les havíem d'administrar molt bé, pq havíem de dinar, sopar i esmorzar!! Així que després de molt pensar i pensar vam comprar tot el que ens calia! Un paquet de crispis de mig quilo, una bossa de patates, un paquet de cacahuets, un altre de galetes, dues pomes i una ampolla d'aigua! I vam anar a menjar-nos-ho a la platja, tot i que abans vam anar a  la companyia de busos a canviar el bitllet (per marxar aquella mateixa tarda, i poder dormir a l'aeroport i no al carrer). I resulta que quan vam arribar al banc ideal, vam veure com venia per l'horitzó una tempesa que t'hi cagues, que ja no es veien ni les muntanyes. Així que vam buscar i buscar un lloc on aixoplugar-nos, fins que al final quan ja estavem mig xopes vam trobar un portal ben maco i ampli. Tan ampli que també hi havia tres gossos que es protegien de la pluja.

Quan van arribar dos gossos més ja vam decidir marxar, perquè ja érem multitud. I llavors tots els gossos alhora, sobtadament, també van decidir marxar. I seguir-nos.

Així que, com si fóssim el flautista d'hamelín, anàvem pel poble carregades com mules amb totes les maletes i les bosses del súper, i els cinc gossos al darrer. Va ser un espectacle digne d'admirar! La gent se'n fotia de nosaltres bastant, ens feien fotos i tot! Els va faltar aplaudir, realment féiem bastanta gràcia!

Al final, després de mooooooooltes més coses que ens van passar (que no explicaré perquè ja és prou llarg el rotllo) vam poder treure diners. Però com que ja havíem canviat els bitllets de bus no ho podíem tornar a canviar, i per ous havíem de dormir a l'aeroport. Així que res, vam agafar el bus, i cap a l'aeroport!!

I allà vam passejar, vam seure, vam mirar la gent com passava, vam jugar a cartes (apostant crispis, perquè en teniem molts...) i en general ens vam avorrir bastant. Vam dormir al terra fins les 3 de la matinada, i llavors sortia un vol i vam poder entrar a la sala d'embarcament i vam poder seguir dormint en unes cadires tovetes i còmodes fins al matí!

Vam tornar cap aquí a passar calor, i més o menys aquesta ha estat l'aventura.

Pingüinejant a la Patagònia! [part u]

Ja hem fet la primera excursioneta, una setmana a la Patagònia xilena!!

El dimecres vam anar cap a l'aeroport de Santiago a agafar l'avió, i vam tenir l'honor que ens portés un taxista kamikaze que es pensava que era el Fernando Alonso, i que es permetia el luxe d'anar per on volia, a 140 per hora i sense ni tan sols mirar la carretera! Quina joia de conductor! Quin viatge tan emocionant!!

Bé, després de tres hores d'avió vam arribar a un aeroport del tamany dels pinipon, i des d'allà vam agafar un colectivo que ens va portar a l'hotel. I bé, ja haviem arrribat a Punta Arenas!

L'endemà vam anar a voltar pel poble, vam anar a l'oficina de turisme i tota la pesca. I, gerro d'aigua freda! Resulta que totes les excursions sortien des de Puerto Natales, un poble que està a 3h cap al nord. Des de Punta Arenas només es pot anar a les pingüineres, així que vam decidir anar-hi i després marxar cap a Puerto Natales a veure més coses. Però, per mala sort nostra, no hi havia excursions fins a Isla Magdalena fins dissabte a la tarda. Així que com que estàvem a dijous, ens vam passar dos dies voltant pel poble, a la platja, i jugant a cartes. És a dir, bàsicament vam perdre bastant el temps...

Però bé, va arribar el dissabte i vam agafar tots els trastos per anar a veure els pingüins! Vam anar amb molta antelació, per dinar al centre i després agafar algun colectivo que ens portés al port (que estava a l'altra punta de la Patagònia!). I quan ja havíem dinat i estavem a la plaça, vaig descobrir que de la bossa em rajava aigua! VISCAAAAA!! L'ampolla de litre que portava s'havia vessat sencera, de manera que tenia la maleta inundada i tot flotant per dintre... La meva càmera rosa estimada va decidir morir-se, i encara no s'ha recuperat. D.E.P.

Total, que vam haver de tornar a l'hotel, i després no trobàvem cap colectivo que ens portés, i entre una cosa i altra a més es va fotre a ploure. Toca't els ous! Tres dies portàvem allà sense fotre res i amb un sol espaterrant i just quan pugem al vaixell es fot a ploure!

Al vaixell just davant nostre van seure una parella de Barcelona ben simpàtics, que resulta que cada any vénen a Xile tres setmanes al febrer i dues a l'agost. Que dius: s'ha de tenir pasta, i s'ha de tenir ganes de repetir i repetir i repetir el vol etern de 14 hores fins aquí!!! Ens van explicar bastants llocs on anar i vam xerrar una mica en català i tal. I després de dues hores de vaixell.... XAXAAAAN!! Ja havíem arribat a l'illa!! Uuueeeeeeee!!!!

La pingüinera va ser bastant impressionant, i és que és una colònia de més de 300.000 pingüins! Estan allà des del setembre fins a l'abril, reproduint-se, i llavors se'n tornen al Brasil on viuen la resta de l'any. Vam aprendre moltes coses dels pingüins, i va ser molt interessant!! I vam veure pingüins fent de tot: banyant-se, caminant, parats, corrent, relliscant, saltant, fent caus, a dins dels caus, barallant-se, fent-se petons, movent la cua, passejant agafats de les aletes... i de tant en tant agafaven i obrien les ales, i es fotien a cridar mirant cap al cel. I resulta que no fan "MOC MOC" com el pingu, sinó que més aviat fan soroll d'ase... Però són molt i molt graciosos!

Vam estar com una hora i algo en aquella illa passejant amunt i avall sota la pluja. I resulta que amb tanta foto i tanta pluja la càmera de la Maria també va decidir ofegar-se i morir!! Som unes cracks, dues càmeres a la merda en 4 hores! Però al final després de dormir damunt l'estufa va ressucitar, per sort!

Tornant amb el vaixell també vam veure un llop de mar traient el cap al mig del mar, molt graciós ell. I bé, quan vam arribar a bon port, el matrimoni de Barcelona ens va acompanyar fins l'hotel, estalviant-nos els calés i un viatge infernal (perquè el conductor del colectivo que ens havia portat al port tampoc no baixava de 150 en una carreteta de merda... comencem a tenir la teoria que en aquest país condueixen bastant com el cul).

Bé, i fins aquí la primera part de l'aventura a la Patagònia! Perquè són dos quarts de quatre, i anem a dinar!!

Què passarà al proper capítol?? Oooh, és un misteri, però ja us dic jo que va haver-hi dos dies prou interessants...

CONTINUARÀ...

Ioga i altres històries...

Avui dimarts, fot una calor que t'hi cagues, més que exagerada!! PERÒ QUINA CALOR!!!! És curiós pensar que mentre aquí ens estem mig ofegant, a Igualada és de nit i fot rasca, i en altres parts del món està plovent, o hi han incendis... Sembla que només existeixi el món per allà on passes, però no, resulta que és bastant, bastant més gran...

Ahir va ser un dia "important". Per dues raons: 

La primera, és que se'ns en va anar la pinça i vam començar a buscar vols i hotels per anar a la Patagònia com unes boges. Per marxar demà mateix. Digueu-nos impacients, mira...

I la segona és que vam anar per primera vegada a les nostres vides a ioga. Sí, sí, a ioga. Perquè com que estem aquí s'ha de tastar tot, i s'ha de probar tot! Que t'ofereixen menjar choclos, porotos i peure (o pebre, no sé com se diu)? doncs tu ho tastes, ni que no tinguis ni idea del que t'estàs fotent! Que et diuen si vols anar a ioga? doncs tu hi vas! No fos cas que ara ens talléssim i ens quedéssim sense probar coses guais! Mentre no ens ofereixin coses més rares, anirem dient que sí a tot...

Total, que l'Amparo ens va dir que si volíem anar a ioga amb ella, i nosaltres, ni curtes ni peresoses (?), cap allà que vam anar. Una classe bastant gran, amb tot de gent per terra assseguts amb màrfegues (tots bastant hippies vegetarians). I res, el profe va començar a xerrar i a explicar coses i tots vinga a doblegar-se cap aquí i doblegar-se cap allà, que si ara estira't amunt i ara avall, i fotien tots unes coses raríssimes de collons! I bueno, nosaltres anàvem fent com bonament podíem, i tot i que ens tremolava tot (després de tants anys... què vols??) i ens anava caient la gota vam continuar la classe fins al final, com unes campiones!! Viscaaa!!! Ara bé, el millor moment de tots va ser quan estàvem tots asseguts com indis, amb els dits ficats així com fent rodona i els ulls tancats. La típica postura que t'imagines quan penses en el ioga. I agafa el profe aquell i diu "ahora todos juntos cantaremos el mantra Om". I agafa tothom i vinga! "Oooooooooooooooooooooooooooooooommmmmmm...!!". Pensava que em moria de riue allà al mig!! Quina pena!!

I res, després vam anar a sopar a casa el Marc i l'Amparo, que ens van preparar un soparet boníssim!! I avui, ens hem llevat i hem comprat els bitllets d'avió per marxar demà!

Així que res, marxem uns dies a passar una mica de fred i a pingüinejar una estona!!! Ja explicarem què tal per la punta més llunyana de Xile, quasi que tocant el pol sud, allà on st Pere va perdre l'espardenya!!! Com a mínim, calor segur que no tenim, que ja en comencem a estar una mica fins als ous! Alee!

Una setmana!

Ja fa una setmana que voltem per aquí!! Fa set dies, a aquestes hores, portàvem ja sis hores d'avió entre un avió i l'altre, i no sabíem que encara ens quedaven per venir les deu hores més llargues de les nostres vides (pobres innocents...!)

La veritat és que es fa una mica estrany, sembla que això ja sigui casa nostra i que hi portem tota la vida! I , tot i que hi portem molt poquet, la veritat és que ara sí que podem dir que ens podem moure més o menys per la ciutat, i que sabem alguns llocs que valen la pena. Molt poquet, tampoc ens féssim massa il·lusions!

Però per exemple, dimarts vam anar a un bar que hi ha a Providencia, que es diu "De la ostia", i que està ple de catalans (ja que els amos resulta que són catalans, ves quina cosa!). Allà vam veure el barça, vam beure estrella, i vam conèixer una mica alguna gent que fa més temps que són per aquí que no pas nosaltres, i que per tant sempre està bé conèixer perquè en saben molt més que tu (de la vida en general, i de Xile en concret). També està bé perquè tenen pernil, formatge i embotits varis, i per tant si mai ens agafa un atac d'enyorança molt profund, sempre podem anar a fotre'ns una taula d'embotits (una, no més! que l'economia no està per bromes!).

També hem visitat la Moneda, el barri de Bellavista, el cerro de San Cristóbal des d'on es veu tot Santiago,  el mercat central, uns quants parcs, i ens hem patejat l'Alameda, el passeig Ahumada (i tot el que vindria a ser el centre en general) unes quantes vegades.

La gent és molt amable i molt simpàtica, et posen un munt de menjar a tot arreu, i fa molta calor. Després d'una setmana podem dir que ja ens hem acostumat a la calor i a l'horari (ni ens en recordem del que era el jet lag!),  ja ens coneixem algunes paraules xilenes (per exemple, els alvocats es diuen paltas, les festes carretes i els novios pololos!), ens ho estem passant molt i molt bé, i l'experiència sembla ser que està valent molt la pena!! A més ja creuem els semàfors quan ens dona la gana i tenim celular, per tant podem arribar a la conclusió que som mig xilenes!

Apa doncs!! Podeu anar deixant comentaris per aquí, i podeu explicar cosetes, preguntar cosetes i tal i qual! Que veig que molta gent s'ho mira, però ningú diu res!! Vagos, que sou uns vagos tots!!!! (jejeje!)

Cosetes xilenes...

Ja portem dos dies per aquestes terres, i ja comencem a conèixer una mica l'entorn més proper (diguéssim... tres o quatre cuadras com a molt! jeje!).

Ja hem anat a comprar, hem anat a la piscina i hem voltat una mica en general. La veritat és que és una ciutat una mica estranya, som ben bé al centre del centre i et trobes molt edificis suuuper alts d'un munt de plantes, i amb molts apartaments a cada planta (com el nostre, que tenen piscina, gimnàs i totes les paridetes...), i al costat desampats per rentar el cotxe, o casetes petites i velles que sembla que portin aquí tota la vida. Però tot barrejat d'una manera una mica rara, no sé...



Hi ha molts autobusos (aquí els hi diuen les micros), moltíssims, pel que es veu la gent aquí es mou amunt i avall sempre amb la micro. Diu el Marc que per anar cap al sud, un viatge en micro de 12 hores val com 5000 pesos (que vénen a ser 8€)!! És a dir, que el transport en general està bastant bé, i és barato.

Què més es pot explicar? Que encara no hem vist cap supermercat. De moment tot ho hem comprat en botiguetes petites, que tenen absolutament de tot, sembla mentida que càpiguen tantes coses en locals tan petits! Tampoc no hi ha bars! El beure es compra a las botillerías, i es veu que cadascú se'l beu a casa seva, o pel carrer, o on sigui...



Una botiga del carrer Tarapacá, que està aquí al costat



Ahir a la nit vam anar a un concert al GAM, que és com una espècie de centre cultural on s'hi fan concerts, teatre, hi ha sales d'assaig, i té una mica de tot en general. Quasi que ens estava vencent la son, però va trucar el Marc i ens vam decidir a anar-hi (tot i que anavem mig acollonides pel carrer, perquè TOTHOM ens ha dit que vigilem moltíiiiiiiiiissim per la nit i tal i qual, que sembla que t'hagin d'atracar a cada cantonada!) Al GAM hi tocava la Melbourne Ska Orchestra, que va estar molt bé, i ens va explicar el Marc que és estrany que es facin concerts i activitats gratis i a l'aire lliure a Santiago, que normalment no se'n fan, però que encara era més estrany que es vengués alcohol (tenien estrellaa!!!). Es veu que ni que els concerts els patrocini una marca d'alcohol quasi mai en venen... una mica rarets aquests xilens...

Després del concert vam estar voltant una mica per aquell barri (que no recordo com es diu, però que es veu que ara és el barri de moda), i ens va estar explican cosetes varies. Realment és una sort que estiguem tan a prop, perquè és com tenir una guia que t'ho va explicant tot molt ben explicat! I bàsicament això és el que hem anat fent, que de moment no és gaire. Avui en principi comencarem a visitar més cosetes, i avere què aprenem!!



Un trosset del concert d'ahir a la nit (està molt mal gravat, però es capta l'essència!)

Ja som aquí!!

Bé, després d'un viatge eteeeernament llarg hem acabat aterrant a terres Xilenes! Per si no fos prou amb catorze hores d'avió, quan hem arribat ens hem hagut d'esperar mitja hora per passar el control de la policia, després mitja hora més per recollir les maletes (que eren quasi les últimes, les molt bromistes...!) i finalment mitja hora més per declarar que NO portàvem pernil ni llavors ni joguines per a animals ni coses rares! Quasi que se'ns queden allà a l'aeroport, que pesats!

Però al final hem sortit, i entre tooota la gentada que aguantava cartellets hem trobat l'Erna! (de fet ens ha trobat ella a nosaltres, que anavem bastant perdudes, tot s'ha de dir...) L'Erna és la coordinadora de la Universidad de Chile, i és qui s'ha encarregat de buscar-nos el pis, les pràctiques i tota la pesca. I és un sol! Una tia molt maca, tot i que una mica despistada! Hem estat com tres quarts d'hora sota el sol mentre buscava el tiquet del parquing... I QUIN SOL HÒSTIAA! Fot una calor brutal, ben bé d'agost!

Total, que hem vingut cap al nostre minipiset, que està al carrer Santa Ana (149?), concretament al pis 17! Aquí ens hem recuperat una mica del viatge, hem parlat amb l'Erna de coses de la uni i ens hem instal·lat mitjanament. Llavors teniem el dilema: dinar. Jo concretament des de quarts de deu (hora catalana) que no menjava res, i eren com quarts de dues (hora xilena, és a dir, 4 hores menys que a Catalunya), per tant m'estava fotent de gana i encara em durava la remenamenta de l'avió... i el problema és q només teniem 8000 pesos i no teniem ni fava de quina quantitat de menjar es pot comprar amb això (anem totalment perdudes amb els pesos...) així que com a bones catalanes de vacances a Xile no se'ns ha acudit res millor que anar al típic restaurant xilè de tota la vida: el McDonald's! Sí senyor, som així de cutres!

I res, després hem fet una mica de migdiada, la Maria ha recuperat l'internet (viscaaa!! que primer no en teníem i estavem incomunicades totalment tant del Marc com dels catalans) i hem anat a canviar dòlars per pesos. Ens hem menjat un gelat i ara som al piset, hem desfet tot l'equipatge (PS: mama, que sàpigues que ens hem passat tres pobles amb la roba!) esperant que vingui el Marc i decidim què farem demà! Que avui no hem vist gaire cosa, però demà si que començarem a voltar per Santiago, que realment és ENORMEE!! apa doncs! Ja esteu informats!

Compte enrere...!

Ara sí que sí! Demà agafem les maletes i l'avió, i cap a Xile!! Semblava que no arribaria mai el dia, després de tant de temps, però finalment ha arribat!!

Fins ara, comiats i deixar-ho tot a punt. A partir d'aquí, tot nou, tot per estrenar! Ha arribat l'hora de desembolicar el regal i de gaudir-ne de veritat! Ens veiem a la tornada!!!