Última nit a Xile

Quarts de dues. Se sent gent cridar, passen cotxes i micros pel carrer. Poquets a aquestes hores, però sempre se'n veu passar algun des d'aquí.

La veritat és que no sé ben bé què escriure... és l'última nit que passo en aquesta ciutat, i encara no estic feta a la idea que demà marxo. Igual que quan vaig venir no era conscient de què representava iniciar tota aquesta aventura, ara no sóc gens conscient de què representa acabar-la.

I la veritat és que se'm fa difícil saber fins i tot què sento al respecte... tristesa? La veritat és que sí, bastanta. Em sap molt greu deixar aquesta terra que ha estat tan acollidora. Sap greu no seguir vivint la dinàmica d'aquesta ciutat boja. No tornar a passejar per aquests carrers estranys i amples, que al final s'han acabat convertint una mica en casa meva. I per sobre de tot, em sap molt greu deixar aquí tanta gent fantàstica, que ha valgut tant la pena conèixer.

I si penso en tot això, també es barreja l'alegria. Alegria perquè he conegut un país increïble, ple de paisatges espectaculars i de gent encantadora, un país ple de contrastos. I alegria perquè la meva vida s'ha creuat amb la vida d'altres persones que no hagués conegut de cap altra manera. I algunes d'aquestes persones han esdevingut molt i molt importants.

És estrany explicar amb paraules què representa haver viscut aquesta història. Ha estat intensa i bonica, i, tot sigui dit, massa curta. Només puc donar les gràcies a tota la gent que n'ha format part, i que ha posat el seu granet de sorra perquè fos tan genial. A la gent que s'ha quedat a casa, per seguir donant suport malgrat la distància. A la Maria, perquè ha estat una gran companya amb qui compartir tota aquesta aventura, i ha fet que fos molt fàcil i divertit viure-la amb ella. Al Marc i l'Amparo perquè sempre s'han portat super bé amb nosaltres sense conèixe'ns quasi de res, i han fet que ens sentíssim com a casa en tot moment (i de fet, això ja és com casa meva). Si no fos per ells la nostra estada aquí no hauria tingut res a veure amb el que ha estat, i segurament no ens estimaríem tot això com ens ho estimem. També ha estat genial conèixer el Marc, l'Anna i la Inés. Amb ells he passat estones molt bones, i sobretot he rigut molt. I podria estar així tota la nit, perquè durant quatre mesos han passat moltes persones per la meva vida... Però tampoc és plan d'anar seguint la llista perquè em podria deixar algú... Així que gràcies a tothom qui ha tingut alguna cosa a veure en tot això, perquè entre tots han aconseguit que l'aventura valgués molt la pena!

Segueixen passant cotxes pel carrer. I seguiran passant demà al matí, i sobretot quan comenci la setmana. Dia i nit, sense parar. Aquesta ciutat no descansa mai. L'única diferència és que a partir de demà no hi seré jo al mig de tot, per mirar-ho des del sofà de casa meva. Però sé que quan tanqui els ulls me'n recordaré d'aquesta imatge perfectament, que quedarà ben guadada dins del meu cap, amb tota la resta de gent, d'emocions i de paisatges. Perquè un trosset de Xile me'l emporto amb mi cap a Igualada. Ben guardadet.