Divendres 13 de maig. Vaig cap a casa l'Amparo, tard com sempre. I quan arribo està sola, totes les amigues que ens havíem de trobar arribem tard. Després d'una estona de xerrar sobre coses varies i especialement sobre com es presenta la manifestació d'aquesta tarda, arriben totes i podem marxar.
Baixem al carrer, ens repartim talls de llimona, i ens dirigim a plaça Itàlia. Anem a la manifestació contra el projecte de HidroAysén, un megaprojecte que pretén construir represes a la Patagònia xilena, destruint un ecosistema espectacular que pertany a tots els xilens i xilenes, a canvi de que els quatre o cinc que tenen el poder continuint augmentant la seva riquesa.
El carrer és ple de gent, com sempre. Però avui molta gent camina en la mateixa direcció. Hi ha molta policia, a cada cantonada. Com més avancem més pacos hi ha, protegits amb cascs, i proteccions a tot el cos (braços, cames, genolls, peus... semblen robocops!!). Tots en fila, al costat dels camions blindats. La veritat és que fa bastanta impressió.
Quan estem a punt d'arribar a plaça Itàlia ens trobem la manifestació que comença a baixar. Ens posem per allà al mig i anem caminant tranquil·lament, entre crits i pancartes. Molta gent jove, sí. Però també molta gent gran, avis, i molta canalla amb els seus pares. La marxa transcorre totalment pacífica i festiva, molts grups toquen instruments, la gent balla. A l'alçada del GAM ens quedem aturats. Els guanacos, que és com la gent anomena els carros que llancen l'aigua, es posen davant la gent i no deixen avançar. Amb les noies intentem arribar a Lastarria, per tenir alguna sortida a prop si els pacos entren en acció. Però no hi podem arribar, està tallat. Tots els carrers que donen a Alameda estan tallats. Els pacos han acorralat la marxa per davant i per darrere, i esperen la gent a totes les possibles sortides.
Tot i els guanacos, la gent es queda tranquila, ballant i protestant en contra d'aquest projecte que no portarà res de bo al poble xilè. Ens trobem amb el Marc, i estem per allà al mig durant una bona estona. Potser en total estem aturats mitja hora ben bona, fent-nos sentir. Pels balcons hi ha gent cridant i picant amb caceroles. És emocionant veure tanta gent unida manifestant-se per defensar la seva terra.
Al final, els guanacos comencen a ruixar la gent. Tothom crida i protesta, però tothom es queda al lloc. Al cap d'una mica, veient que la gent no marxa, comencen a volar les lacrimògenes. Llavors sí que la gent comença a marxar, primer caminant, després corrent. Veiem com vuit o nou policies s'amaguen en un raconet d'una placeta, esperant per repartir quan la gent marxi cap allà.
Entre tot el merder de gent corrent ens separem, l'Amparo es queda amb el Marc no sé ben bé a on, i jo marxo amb dues de les noies. Soroll de sirenes, la gent cridant, l'espetec de lacrimògenes sonant per tot arreu. Veig com un cotxe de policia persegueix un grup de manifestants que intentaven sortir per un carrer, quasi atropellant-los. Seguim corrent entre la gentada, però clar, els zorrillos (els carros que tiren les lacrimògenes) corren més i ens avancen. Tot ple d'aquest gas que se't fica al coll i no et deixa veure res. Queixalant la llimona, que diuen que va bé contra el gas, i amb el mocador a la cara, seguim corrent intentant respirar el mínim possible. Sembla que siguem terroristes i que haguem fet alguna cosa greu. Fins i tot quan ja som lluny, quan ja es veu perfectament que la gent marxa, els zorrillos segueixen ruixant amb gas, i tirant-nos bombes d'aquestes als peus. Són uns cabrons.
Intentem entrar en algun bar, però tots tenen la porta tancada. Al final ens podem colar en una farmàcia i recuperar-nos una mica. Parlem amb el Marc i decidim trobar-nos en el bar on ells s'han refugiat. Sortim al carrer, i entre tota la gentada i tots els cotxes avancem i ens trobem en un parc. Ens acomiadem de les noies i amb el Marc i l'Amparo decidim quina és la ruta alternativa per on passem, perquè per arribar a casa hem de travessar tot el merder.
Pel camí veiem barricades, i tornem a patir els efectes de les lacrimògenes, aquesta vegada sense llimona, perquè li havíem donat tota a una nena que s'estava ofegant. Molt merder de cotxes i de gent, de fum i de sirenes.
Anem a sopar al paseo Ahumada, i veiem que pel carrer hi ha un munt de gent i molta policia, sobretot a la zona de la Moneda. Però suposem que són només uns quants, i decidim marxar cap a casa.
I quina sorpresa, quan arribem a casa i mirem per internet, ens assabentem que trenta mil persones han arribat a la Moneda!! Nosaltres, els set mil que estavem aturats davant del GAM, només érem la cua de la manifestació! I clar, trenta mil persones és el que diuen els mitjans i la policia, així que probablement deviem ser més! El més trist és que mirant la premsa l'únic que s'explica són els aldarulls, els detinguts i els ferits. No s'explica que qui va començar amb el merder va ser la policia, i que la gent marxava super tranquil·la.
El que compta és que érem molts els qui vam sortir al carrer per defensar un espai tan fantàstic com és la Patagònia, sense importar l'edat, el sexe, la classe o l'orígen. I que, malgrat tota la repressió, ens vam fer sentir.
Aquesta mena de coses em fa entendre les lloances que es fa sovint des d'aquí a la "transició tranquil·la" que va fer Xile, vaja, com a l'estat espanyol, una alarmant i simple operació de maquillatge en molts aspectes. Al final l'esperança d'un poble no rau ni en les inversions dels explotadors de torn, ni en l'estabilitat financera a mida dels rapinyaires de sempre, ni en la moderació política dels corruptes que tothom coneix... rau en la capacitat de la seva gent per comprometre's, lluitar, il·lusionar-se i ser combativa en la defensa de la seva terra, de no cedir i de no doblegar-se. Desproveeix d'això un poble, i no queda res. De fet, no queda ni esma per sostenir el sistema.
ResponElimina