Tot i que em fa una mandra horrorosa, escriuré la segona part de les nostres vacancetes pel nord de Xile, perquè van ser molt guais i perquè hi ha gent pesada que no calla si no ho faig...
El dissabte 26 de febrer vam arribar a San Pedro de Atacama a les nou del matí. Quan ens vam despertar en aquell bus taaaaaan súper-còmode vam descobrir amb sorpresa que érem ben bé al mig del no-res. Només la carretera, la sorra i el cel. Clar, portàvem tota la nit travessant el desert, però com que era fosc no l'havíem vist encara!
Quan vam arribar vam anar cap al nostre hostal, vam instal·lar-ho tot i vam anar a descobrir el poble! El poble de San Pedro és preciós. El terra vermell (sense asfaltar, excepte la plaça i un carrer), les cases blanques, els arbres verds i el cel ben blau. Sembla un poble pintat amb pintura de dits, amb els colors tan plans... I a part de ser bonic, fot una calda que flipes tulipes! A la plaça del poble tenen un solmáforo, que medeix el grau de radiació solar que hi ha en aquell moment, i diverses vegades estava al nivell màxim!
El primer dia vam estar passejant pel poble amunt i avall, i també vam llogar dues excursions per fer l'endemà: al matí anàvem al géiser del Tatio, i a la tarda a la laguna Céjar. Així que com que l'excursió al Tatio et venia sortia a les quatre del matí, vam anar a dormir molt d'hora.
A tres quarts de quatre ens va sonar l'alarma, i ens vam aixecar amb llàgrimes als ulls (de son, i de pena per haver dormit tan poc). S'ha de tenir en compte que normalment un dissabte, a tres quarts de quatre, falten bastantes hores per trepitjar el llit, però bueno...
La qüestió és que ens vam llevar, i vam estar esperant el bus, que ens havia de passar a buscar entre les quatre i dos quarts de cinc. Vam esperar i esperar, i a dos quarts de sis del matí vam decidir que segurament se n'haurien oblidat de nosaltres, per alguna extranya raó. Ens van marginar bastant, pobres de nosaltes...
Així que quan ens vam llevar per segona vegada vam anar a voltar més pel poble, vam anar a demanar per quina raó ens havien fet llevar a aquelles hores intempestives i vam solucionar el tema. També vam anar a comprar un jersei, perquè després d'esperar-nos mitja hora al carrer la nit abans, ens vam adonar que a la nit, al desert, fot una rasca que t'hi cagues!!! Mare mevaaa!! Jo em pensava que al desert feia calor, ostiaa! Doncs no, a la nit fa molt fred...
A les quatre vam anar, aquesta vegada sí, a l'excursió que tocava. Ens va venir a buscar el bus a l'hora prevista i vam fer camí durant una hora més o menys pel mig del desert cobert de sal. Estàvem a la zona del salar d'Atacama, i la primera parada que féiem era la Laguna Céjar, que té una concentració de sal semblant a la del mar mort, i per tant és impossible enfonsar-te. Quan hi vam arribar, després de passar-me mitja hora clavada al terra, amb el fang fins als turmells, vam descobrir que t'has de banyar amb xancletes. Perquè el terra té una dura costra de sal que el recobreix, i la Maria va descobrir que si vas descalç et talles.
Així que ens vam estar banyant per allà bastanta estona, amb xancletes, que si et queien no passava res perquè flotaven clar. Vam fer el capullo de totes les maneres que se'ns va acudir, i vam tornar cap al bus. Allà un home amb un martell i una escarpa ens va treure la costra de tres dits de sal que duiem al damunt. Es broma, ho va fer amb aigua clar. Però que portàvem mig quilo de sal cadascuna sí que és cert!
La següent parada va ser els Ojos del salar. Això vénen a ser dos llacs completament rodons, un al costat de l'altre, que hi ha allà al mig del desert. La gràcia és que són d'aigua dolça, i la gent s'hi banya per treure's tota la sal. Però aquella tarda estava núvol i feia ventet, així que vam decidir perdre'ns l'experiència a canvi de no morir congelades...
La última parada de l'excursió va ser al llac Tebenquiche, on representa que hi vas a veure la posta de sol i és tot fantàstic i super bonic. I quan vam arribar vam flipar mandarines, perquè pensavem que ens trobaríem un llac. Però no! El llac hi era, però estava tot completament cobert de sal. Semblava que hagués nevat al mig del desert! Realment era impressionant, mai havia vist tantíssima sal junta, era una passada!! Vam fer el capullo bastanta estona més amb la sal, i després vam poder gaudir d'un fantàstic pica-pica, amb patates i galetes i PISCO SOUR!! oooohh seeeehh!! I vam veure la posta de sol. I al final vam decidir que sí, que havia estat tot fantàstic i super bonic!
Aquella nit vam tornar a anar a dormir d'hora una altra vegada, perquè l'endemà ens sonava el despertador a la mateixa hora intempestiva... Aquesta vegada, però, no ens van fer la broma i ens van venir a buscar. Un guia que estava bastant bo, tot sigui dit...
Tothom va dormir durant l'hora i poc que va durar el viatge fins la zona dels guéisers. Tothom menys jo. Per què? Doncs mira, perquè sóc així de guai, i el meu cervell va decidir que ja no s'adormia, toca't els ous. I tenia son eh! Però mira, ell ho va decidir, i així es va quedar la cosa...
Vam arribar a dalt cap a les sis del matí, potser una mica abans. La zona aquesta del tatio és el camp geotèrmic que es troba a més alçada de tot el planeta, a 4.321m. Fàcil de recordar! Per aquesta raó molta gent agafa mal d'altura i han de menjar fulles de coca, o caramels de coca, o infusions de coca, o coca amb xocolata. Però a nosaltes no ens va passar! La visita al Tatio va ser molt interessant. Vam veure fumeroles, piscines bullents i guéisers. La diferència és que a les primeres només veus el vapor, a les segones veus com bull l'aigua, i als últims veus com l'aigua surt disparada cap amunt. En general feia bastanta pudor sofre, també depenent de si la fumerola o el que fos era molt, poc o gens tòxica. Era guai perquè feia molt fred (hi havia com un o dos graus de temperatura a primera hora), però et podies escalfar amb el vapor, i fins i tot seient al terra. Però tot i que ens ho passàvem bé, ens esperava la propera parada, que era millor!
La propera parada eren unes aigües termals naturals que hi havia allà al costat. A dos graus de temperatura, et treies la roba i et mories de congelació. Però llavors et ficaves a l'aigua i allò era la glòriaa!!! L'aigua estava molt calenta, depenent de la zona de la terma on et banyéssis. Havies de vigilar perquè hi havia moments en que sortia tot el "xorro" de la muntanya i et cremaves que donava gust. Ara bé, el millor moment era quan havies de sortir, i se't tornava a congelar tot, però amb el contrast de l'aigua calenta era encara pitjor!! Bbrrrrr!!! Va ser un moment dur! Però va valer la pena, la sensació que se't quedava al cos després era al·lucinant!
Després d'això vam estar visitant més coses. Las Vegas de Putana, que és com un oasi que hi ha al mig del desert on va a parar tota l'aigua del desgel dels volcans, i gràcies a això està ple de plantes i d'ocells de tota mena. I després vam anar al poble de Machuca. Que és un mini-poble on viuen com unes quaranta persones, si no recordo malament. Allà vam fer-nos fotos amb llames adultes, i amb una mini-llama que feia tres dies que havia nascut i que era una monada. Era com el cabrit del norit, però amb les orellles i les pestanyes més llargues...
I després de tantes llames ens va entrar gana. I vam degustar un fantàstic pintxo de carn de llama i ceba (molt bo) i una empanada de formatge que quan vam fer la primera queixalada van baixar els àngels amb els seus instruments varis entonant una músca celestial, i van sortir ocells i papallones de tot arreu, i el món va anar a càmera lenta durant un breu instant.
Després de tot això vam fer moltes altres coses, que molt resumides són: dinar i passar la tarda pel poble, agafar un bus fins a Copiapó, arribar allà a les sis del matí, esperar un taxi que havíem llogat, cansar-nos d'esperar el taxi i agafar-ne un que hi havia per allà, pujar a l'avió i tornar al pis!
I s'ha acabat l'aventura pel desert! Va tenir molts més detalls, però es fa etern explicar-ho per aquí... així que si algú vol saber més, que pregunti! Aleeeee!!
