Última nit a Xile

Quarts de dues. Se sent gent cridar, passen cotxes i micros pel carrer. Poquets a aquestes hores, però sempre se'n veu passar algun des d'aquí.

La veritat és que no sé ben bé què escriure... és l'última nit que passo en aquesta ciutat, i encara no estic feta a la idea que demà marxo. Igual que quan vaig venir no era conscient de què representava iniciar tota aquesta aventura, ara no sóc gens conscient de què representa acabar-la.

I la veritat és que se'm fa difícil saber fins i tot què sento al respecte... tristesa? La veritat és que sí, bastanta. Em sap molt greu deixar aquesta terra que ha estat tan acollidora. Sap greu no seguir vivint la dinàmica d'aquesta ciutat boja. No tornar a passejar per aquests carrers estranys i amples, que al final s'han acabat convertint una mica en casa meva. I per sobre de tot, em sap molt greu deixar aquí tanta gent fantàstica, que ha valgut tant la pena conèixer.

I si penso en tot això, també es barreja l'alegria. Alegria perquè he conegut un país increïble, ple de paisatges espectaculars i de gent encantadora, un país ple de contrastos. I alegria perquè la meva vida s'ha creuat amb la vida d'altres persones que no hagués conegut de cap altra manera. I algunes d'aquestes persones han esdevingut molt i molt importants.

És estrany explicar amb paraules què representa haver viscut aquesta història. Ha estat intensa i bonica, i, tot sigui dit, massa curta. Només puc donar les gràcies a tota la gent que n'ha format part, i que ha posat el seu granet de sorra perquè fos tan genial. A la gent que s'ha quedat a casa, per seguir donant suport malgrat la distància. A la Maria, perquè ha estat una gran companya amb qui compartir tota aquesta aventura, i ha fet que fos molt fàcil i divertit viure-la amb ella. Al Marc i l'Amparo perquè sempre s'han portat super bé amb nosaltres sense conèixe'ns quasi de res, i han fet que ens sentíssim com a casa en tot moment (i de fet, això ja és com casa meva). Si no fos per ells la nostra estada aquí no hauria tingut res a veure amb el que ha estat, i segurament no ens estimaríem tot això com ens ho estimem. També ha estat genial conèixer el Marc, l'Anna i la Inés. Amb ells he passat estones molt bones, i sobretot he rigut molt. I podria estar així tota la nit, perquè durant quatre mesos han passat moltes persones per la meva vida... Però tampoc és plan d'anar seguint la llista perquè em podria deixar algú... Així que gràcies a tothom qui ha tingut alguna cosa a veure en tot això, perquè entre tots han aconseguit que l'aventura valgués molt la pena!

Segueixen passant cotxes pel carrer. I seguiran passant demà al matí, i sobretot quan comenci la setmana. Dia i nit, sense parar. Aquesta ciutat no descansa mai. L'única diferència és que a partir de demà no hi seré jo al mig de tot, per mirar-ho des del sofà de casa meva. Però sé que quan tanqui els ulls me'n recordaré d'aquesta imatge perfectament, que quedarà ben guadada dins del meu cap, amb tota la resta de gent, d'emocions i de paisatges. Perquè un trosset de Xile me'l emporto amb mi cap a Igualada. Ben guardadet.

Patagonia sin represas!!!

Divendres 13 de maig. Vaig cap a casa l'Amparo, tard com sempre. I quan arribo està sola, totes les amigues que ens havíem de trobar arribem tard. Després d'una estona de xerrar sobre coses varies i especialement sobre com es presenta la manifestació d'aquesta tarda, arriben totes i podem marxar.

Baixem al carrer, ens repartim talls de llimona, i ens dirigim a plaça Itàlia. Anem a la manifestació contra el projecte de HidroAysén, un megaprojecte que pretén construir represes a la Patagònia xilena, destruint un ecosistema espectacular que pertany a tots els xilens i xilenes, a canvi de que els quatre o cinc que tenen el poder continuint augmentant la seva riquesa.

El carrer és ple de gent, com sempre. Però avui molta gent camina en la mateixa direcció. Hi ha molta policia, a cada cantonada. Com més avancem més pacos hi ha, protegits amb cascs, i proteccions a tot el cos (braços, cames, genolls, peus... semblen robocops!!). Tots en fila, al costat dels camions blindats. La veritat és que fa bastanta impressió.

Quan estem a punt d'arribar a plaça Itàlia ens trobem la manifestació que comença a baixar. Ens posem per allà al mig i anem caminant tranquil·lament, entre crits i pancartes. Molta gent jove, sí. Però també molta gent gran, avis, i molta canalla amb els seus pares. La marxa transcorre totalment pacífica i festiva, molts grups toquen instruments, la gent balla. A l'alçada del GAM ens quedem aturats. Els guanacos, que és com la gent anomena els carros que llancen l'aigua, es posen davant la gent i no deixen avançar. Amb les noies intentem arribar a Lastarria, per tenir alguna sortida a prop si els pacos entren en acció. Però no hi podem arribar, està tallat. Tots els carrers que donen a Alameda estan tallats. Els pacos han acorralat la marxa per davant i per darrere, i esperen la gent a totes les possibles sortides.

Tot i els guanacos, la gent es queda tranquila, ballant i protestant en contra d'aquest projecte que no portarà res de bo al poble xilè. Ens trobem amb el Marc, i estem per allà al mig durant una bona estona. Potser en total estem aturats mitja hora ben bona, fent-nos sentir. Pels balcons hi ha gent cridant i picant amb caceroles. És emocionant veure tanta gent unida manifestant-se per defensar la seva terra.

Al final, els guanacos comencen a ruixar la gent. Tothom crida i protesta, però tothom es queda al lloc. Al cap d'una mica, veient que la gent no marxa, comencen a volar les lacrimògenes. Llavors sí que la gent comença a marxar, primer caminant, després corrent. Veiem com vuit o nou policies s'amaguen en un raconet d'una placeta, esperant per repartir quan la gent marxi cap allà. 

Entre tot el merder de gent corrent ens separem,  l'Amparo es queda amb el Marc no sé ben bé a on, i jo marxo amb dues de les noies. Soroll de sirenes, la gent cridant, l'espetec de lacrimògenes sonant per tot arreu. Veig com un cotxe de policia persegueix un grup de manifestants que intentaven sortir per un carrer, quasi atropellant-los. Seguim corrent entre la gentada, però clar, els zorrillos (els carros que tiren les lacrimògenes) corren més i ens avancen. Tot ple d'aquest gas que se't fica al coll i no et deixa veure res. Queixalant la llimona, que diuen que va bé contra el gas, i amb el mocador a la cara, seguim corrent intentant respirar el mínim possible. Sembla que siguem terroristes i que haguem fet alguna cosa greu. Fins i tot quan ja som lluny, quan ja es veu perfectament que la gent marxa, els zorrillos segueixen ruixant amb gas, i tirant-nos bombes d'aquestes als peus. Són uns cabrons.

Intentem entrar en algun bar, però tots tenen la porta tancada. Al final ens podem colar en una farmàcia i recuperar-nos una mica. Parlem amb el Marc i decidim trobar-nos en el bar on ells s'han refugiat. Sortim al carrer, i entre tota la gentada i tots els cotxes avancem i ens trobem en un parc. Ens acomiadem de les noies i amb el Marc i l'Amparo decidim quina és la ruta alternativa per on passem, perquè per arribar a casa hem de travessar tot el merder.

Pel camí veiem barricades, i tornem a patir els efectes de les lacrimògenes, aquesta vegada sense llimona, perquè li havíem donat tota a una nena que s'estava ofegant. Molt merder de cotxes i de gent, de fum i de sirenes. 

Anem a sopar al paseo Ahumada, i veiem que pel carrer hi ha un munt de gent i molta policia, sobretot a la zona de la Moneda. Però suposem que són només uns quants, i decidim marxar cap a casa.

I quina sorpresa, quan arribem a casa i mirem per internet, ens assabentem que trenta mil persones han arribat a la Moneda!! Nosaltres, els set mil que estavem aturats davant del GAM, només érem la cua de la manifestació! I clar, trenta mil persones és el que diuen els mitjans i la policia, així que probablement deviem ser més! El més trist és que mirant la premsa l'únic que s'explica són els aldarulls, els detinguts i els ferits. No s'explica que qui va començar amb el merder va ser la policia, i que la gent marxava super tranquil·la.

El que compta és que érem molts els qui vam sortir al carrer per defensar un espai tan fantàstic com és la Patagònia, sense importar l'edat, el sexe, la classe o l'orígen. I que, malgrat tota la repressió, ens vam fer sentir.

Sembla que això es va acabant...

Dues setmanes. Aquest és el temps que ens queda per acabar d'exprimir Xile fins l'última gota.

Poquíssim.

La veritat és que últimament estem fent moltes coses i això, sumat a la mandra, fa que tingui el bloc molt abandonat... però bé, així resumidament diré que les pràctiques van força bé, ja està tot dominadíssim. Ja només queden quatre dies d'unes nou setmanes que semblaven molt llargues al principi. Doncs ja n'han passat vuit i només en queda una. Una setmana amb la presentació clínica dels ous davant de tot déu... però bueno... paciència... jejeje!

També hem estat voltant més per Santiago, que no s'acaba mai...i per Xile, que això sí que no t'ho acabes!!! Hem anat a una de les cases de Pablo Neruda, que quina enveja de casa tot sigui dit!!! Hem sortit de festa, hem comprat moltes coses, hem passejat amunt i avall, hem fet sopars de puta mare... i no sé, anem passant el temps en aquest lloc tan bonic però que ja comença a ser bastant fred! L'única cosa dolenta, el fred....

La veritat és que no tinc gens de ganes de marxar... bé, una mica de ganes sí, que hi ha molta gent que tinc ganes de veure i de conèixer. Però aquests mesos han estat tan fantàstics, que sap greu que ara que ja ens sentim com a casa nostra i que ja ens hem fet nostra la ciutat, precisament ara haguem de marxar...

Aquestes dues setmanes prometo que seran intenses. Sóc molt conscient de la sort que tinc d'haver conegut tot això, i penso aprofitar-ho fins a l'últim dia. Serà dur el final, però haurà valgut la pena.