Comiat des de la distància

Aquesta nit està sent una mica trista... aquesta nit per primera vegada, preferiria estar a dotze mil quilòmetres de Santiago, en un baret que hi ha a Igualada... i mira que aquí hi estic de puta mare, i tot està anant millor del que em pensava... però aquest bar és un bar molt especial, i a aquestes hores s'hi està vivint l'última festa de totes.

L'última festa... i jo no hi sóc.

L'envelat ha estat un lloc molt important per a mi. És cert que podria haver donat molt més del que ha donat de sí, hi podríem haver fet moltes més activitats que teníem pensades, que molta gent tenia pensades, però no les hem fet. No les hem fet per falta de diners, per falta de coordinació, per falta de ganes massa vegades, o de vegades només les hem deixat per més endavant. Tan endavant que ja no es faran...

Però malgrat això, ha estat un lloc on han passat moltes coses importants. Per mi ha estat un lloc on he conegut molta gent. Molta gent amb qui hem compartit llargues nits de festa, de cançons, de xupitos i de converses. Molta gent que no hagués conegut en altres circumstàncies i que per sort he conegut. Gent de tot arreu que ens ha rebut a casa seva quan hi hem anat. També per sort, poca gent (tot i així, massa) que semblaven bona gent, i després ha resultat que no eren tan amics com volien semblar. Però per sobre de tot, he conegut molta gent que val la pena, molta gent que val moltíssim com a persona, molta gent que lluita cada dia per tot allò que creu.

I també alguna gent que m'estimo moltíssim i que ha esdevingut molt i molt important per a mi.

Ha estat un lloc on també he après moltes coses. Encara me'n recordo la primera canya que vaig servir, me'n recordo perfectament, i la cara de qui li vaig servir encara més. El que més recordo és que quan li vaig donar (tres quartes parts del got eren espuma...) em va dir "aquestes són les millors!". Així doncs he après a tirar canyes, a conèixer la vida i miracles de les begudes de la terra, a aguantar gent beguda a altes hores de la nit quan només tens ganes de fotre el camp, a jugar al futbolet, a valorar els amics que tinc... i a moltes coses més que no tenia ni idea que podria aprendre treballant darrere una barra...

També és cert que per culpa d'aquest bar m'he perdut moltes coses. M'he perdut concerts, sopars, caps de setmana, vacances... però tot i això, quan miro enrere estic convençuda que ha valgut la pena.

Perquè tot i perdre'm moltes coses, n'he viscut encara més. Nits de festa amb la reixa abaixada i la meitat de la gent cantant el Musculman dalt d'una cadira o amb un got al cap... conferències de gent que lluita al nostre país i fora d'ell... vespres de futbol que moltes vegades han acabat sent molt emocionants... sopars amb la posterior partida al savi... nits de concerts i de garrotins... balls damunt de les neveres, que a la barra no s'hi cabia... tupper sex molt divertits i instructius... nits de poesia... carnestoltes variats... nits de reis, amb el bar tot ple de plomes de colors (i el terra ben ple de caramels)... castanyades amb concert inclòs.... caps d'any de la quadrilla... festes majors, que no donavem a l'abast a servir cerveses... partides a un futbolet una mica peculiar... nits de singstar fins que ha sortit el sol... nits de cançons a cau d'orella i de petons d'amagat (i no tant d'amagat més endavant)... nits de festa que s'han allargat fins al matí... nits de reunions per intentar millorar una mica el lloc on vivim i tot el que fem... reivindicacions i lluites que han fet que el somni i els desitjos de molta gent cada vegada siguin més a prop...

Em sap molt de greu no ser aquesta nit a l'envelat. Ha estat un lloc molt important per mi, i de debò que em sap molt de greu no poder-me'n acomiadar. No poder viure per última vegada totes les cançons que s'hi estan cantant, tots els somriures que segur que hi ha, tots els balls que s'hi estan ballant, les cerveses i els cubates que s'estan bevent, els gots que s'estan trencant, les mirades, les abraçades, els records i les emocions... no veure més el mural de la paret, les ampolles col·locades i tota aquesta gent tan increïble junta en aquest lloc que tan m'estimo. I em sap molt de greu no estar al costat del Xavi aquesta nit, ja que si he pogut viure tot això de fet ha estat gràcies a que una nit a la Sala ell havia begut potser un xic massa, i no se li va acudir res més que proposar-me (a mi, que quasi que ni em coneixia!) que fos la cambrera del seu nou bar.

Si no hagués estat per això segur que jo ara no seria qui sóc, ni sabria el que sé, ni hauria viscut un munt de coses que he viscut i que han valgut molt la pena. I possiblement, si no hagués estat per aquesta proposta esbojarrada ara no l'estimaria tant ni el tindria a l'altra banda de l'oceà donant-me suport sempre que em cal.

Es farà estrany tornar a Igualada després de tot el que estic vivint aquí. Però encara serà més estrany passar pel carrer Òdena i veure sempre la reixa abaixada, sense saber com ha quedat per dins, ni trobar-me la mateixa gent al lloc de sempre...

És cert que avui és una nit trista, i sé que no només per mi... però estic segura que quan pensem en el bar, ens en recordarem de tots els moments bons que hi hem viscut i de totes les anècdotes que hem compartit tots plegats...

Així que moltes gràcies a tothom que ha format part d'aquesta història, curta però molt bonica. Moltes gràcies Xavi per deixar-me formar part del teu projecte, per compartir la il·lusió que hi has posat, i per tota la resta que ja saps.

Ara, a mirar endavant i a seguir gaudint de totes les nits que vindran. Perquè junts ens trobarem en moltes nits de festa i de lluita, i junts també viurem moltes coses que seran molt importants.